Aquest 27S jo, que confio més aviat poc en el president Mas i discrepo profundament del seu model de país, votaré Junts pel Sí. En aquest article miraré d’explicar el per què.
No m’agrada dir coses que no penso ni fer de la necessitat virtut: no em va agradar gens el camí que va portar a la formació de Junts pel Sí. Va ser un camí delineat per una campanya mediàtica de bullying, per part del tertulianat pro-convergent, al partit que ha defensat la independència al Parlament durant dècades, fins fa ben poquet en solitari: ERC. Un camí en el qual aquest mateix tertulianat i una part dels quadres (que no de les bases) de la societat civil han ajudat conscientment el president Mas a incomplir de forma flagrant un pacte, el del 14 de gener, en que es comprometia a convocar les eleccions del 27S sense exigir una llista conjunta entre Convergència i ERC. Un camí en el que hi ha hagut massa mentides, massa silencis, massa arrogància, massa classisme mal dissimulat, i massa acords incomplerts.
També hi ha hagut notes altes en aquest camí, és clar. La d’ERC complint fil per randa l’acord del 14 de gener (votació de pressupostos inclosa) i, tot i així, acceptant finalment l’exigència de Mas d’una llista conjunta amb Convergència (insisteixo: un incompliment flagrant de l’acord en si): el país per davant del partit en forma de sacrificis propis, no pas d’exigits als altres. O la de tants rostres de l’esquerra nacional que, allunyats profundament d’allò que Mas representa, han acceptat i entès aquest sacrifici, quan no n’han participat directament. Els vicis d’alguns, a vegades, són un bon mirall on reflectir les virtuts d’altres.
Considero, per tant, que hi ha bons motius per estar en guàrdia amb el president Mas i amb el seu objectiu, jo diria que força evident, de conduir el procés sobiranista (iniciat, recordem-ho, pel poble) cap a la refundació el seu partit a base d’absorbir el moviment independentista (i, si pot ser, ERC mateixa). Però la política no consisteix en escollir la millor opció, sinó la millor opció d’entre les possibles. Aquest 27S no va, malgrat tot, de Mas ni de la refundació de Convergència. Va de la independència. Que el cap de llista de Junts pel Sí no sigui Mas, i ni tan sols estigui ni remotament vinculat a Convergència, no és una casualitat.
La principal pregunta que se’ns planteja en aquestes eleccions no és qui volem de president, sinó si volem que Catalunya romangui dins un Estat espanyol decidit a reduir el país a la categoria de perifèria de Madrid, o si volem que Catalunya avanci cap a la seva llibertat com a República independent. Una independència que és condició necessària (no suficient) per a fer de Catalunya el país “lliure, socialment just, econòmicament pròsper i espiritualment gloriós” amb el que somiava el president Macià. Els debats electorals dels darrers dies mostren fins quin punt aquestes eleccions són, efectivament, un plebiscit sobre la independència, fins i tot per aquells que ho neguen. Per això, com a independentista d‘esquerres, votaré Junts pel Sí.
Arribats aquí, ja sé el que algú estarà pensant: “la CUP compta dins el ‘sí‘, i pressionaran Mas en cas que aquest intenti recular. Per què no votes la CUP?“. Si bé la primera part és completament certa, de la segona desconfio, amb tots els respectes pels companys de la CUP. Si bé el to de la CUP al llarg de la legislatura ha estat certament “canyer”, el cert és que bàsicament ho ha estat en qüestions en que, en realitat, la CUP no era decisiva. Per posar només un exemple: quan Mas ha exigit a ERC la llista única a canvi de convocar eleccions sobre la independència, la CUP (a la qual el president sempre ha exclòs de les seves exigències, i que per tant tenia marge de maniobra) ha fet veure que tot plegat era “politiqueig electoralista” entre CiU i ERC, i que la cosa no anava amb ells; i quan ERC ha afluixat per tal que la corda del procés no es trenqués, la mateixa CUP l’ha acusada de “cedir al xantatge de Mas“.
Encara que ho pugui semblar, això no és una crítica a la CUP. Les decisions que prenguin sobre en quins jardins es deixen de ficar són cosa seva. La política de partits és així i no és una qüestió de mala fe. Però justament perquè les coses són així, em refio molt més d’un Romeva, un Comín, un Mohedano, un Reyes o un Llach per “marcar” Mas, que no pas de la CUP. I això per dir només alguns noms. Desitjo molta sort a la CUP, perquè no deixen de sumar pel “sí” i segur que es podrà comptar amb ells en moltes qüestions importants. Però personalment confio més en altres per, quan arribi l’hora de la veritat, posar tota la carn parlamentària a la graella. Altres que formen part, i ben nombrosa, de Junts pel Sí.
Per tot això, com a independentista d‘esquerres, aquest 27S votaré Junts pel Sí: perquè no és l’opció que idealment m’hagués agradat votar en unes eleccions com aquestes, però sí que és, al meu parer, la millor opció de les que ara se’ns presenten per tal de seguir avançant. En el camí cap a la independència no avancem, com sovint es diu, cap a la Ítaca homèrica, la llar coneguda i enyorada; sinó cap el Laci virgilià: cap a un territori incert, tan ple d’oportunitats pel desastre com per a la glòria. Enrere, només ens queda Troia en flames. Avancem cap a territori desconegut, sí. Però avancem.