Per lluitar contra la crisi no cal lluitar contra les classes populars

Com sempre que venen anys de vaques flaques, en el debat públic apareix una idea que serveix de trampolí per justificar tota mena de retallades socials i d’atacs a la qualitat de vida del poble: la idea que “cal ajustar-se el cinturó”. El cas més flagrant és el de Grècia: davant la raonable exigència dels seus socis europeus que el govern grec equilibri el seu pressupost públic per poder rebre ajuts financers massius per reanimar l’economia del país, Atenes ha presentat un “ambiciós” pla d’austeritat que inclou entre d’altres coses una apujada de l’IVA i dels impostos sobre combustibles i alcohol; la congelació dels sous del funcionariat durant tres anys; i l’ampliació de l’edat de jubilació fins els 67 anys.

És a dir: si fa no fa les mesures que el PSOE ha anat insinuant, de manera més o menys explícita, que pretén aplicar al cas de l’Estat espanyol per evitar un col·lapse equiparable al de Grècia. I la idea de fons és sempre la mateixa: “d’acord, treballadors i treballadores, tot plegat és una putada, però no hi podem fer res més. Si volem sortir de la crisi necessitem capital internacional, i no podem inspirar confiança als inversors i inversores si el deute del govern és un festival“.

Si assumim que un govern ha de tenir un deute públic raonablement baix per poder afrontar èpoques de recessió com la que vivim, s’imposa tanmateix una pregunta: per què equilibrar el deute per la via d’apujar els impostos indirectes, els que més perjudiquen les classes populars, i no per la via d’apujar l’IRPF sobre les rendes més altes? Per què cal retallar serveis socials en comptes de retallar altres despeses, com ara la militar, que a l’Estat espanyol, que no és precisament una superpotència militar, suposa un 11’8% del pressupost estatal? Una cosa és ajustar-se el cinturó, i una altra que només se l’ajustin els i les de sempre.

Però és que, a més, hi ha raons per pensar que en el cas concret de l’Estat espanyol no caldria fer ni una cosa ni l’altra. Que sense apujar cap impost ni retallar cap partida pressupostària es pot aconseguir, a mig termini, un pressupost equilibrat per l’Estat espanyol. Com? Ballant la dansa de la pluja financera? No cal: n’hi hauria prou amb lluitar contra el frau fiscal i l’economia submergida, que el col·lectiu de Tècnics del Ministeri d’Economia i Hisenda xifrava, l’any 2008, en un 23% del PIB de l’Estat espanyol; és a dir, uns 240.000 milions d’euros, quatre vegades més (repeteixo: quatre vegades més) que el dèficit públic espanyol de l’any passat, que es va situar en uns 59.000 milions d’euros.

Per descomptat, implementar mesures contundents contra el frau fiscal, com ara eliminar l’escandalós règim fiscal de les SICAV’s, és tot un repte per qualsevol govern, atès que a l’Estat espanyol qui més defrauda són els rics, que tenen més eines al seu abast per evadir impostos. I ficar-se amb els rics, ja se sap, sempre és una tasca complicada quan un està a govern. Però tenint en compte la “S” i la “O” de les sigles del partit espanyol governant, a més del seu caràcter de partit de centreesquerra, caldria esperar que prefereixin enfrontar-se als rics abans que a les classes populars. El per què no ho fan és tot un misteri. Suposant, per descomptat, que no sigui per pura i simple covardia.