Si l'independentisme creix, Esquerra també ho ha de fer

Uriel Bertran ho deia ahir al seu bloc: la independència ja reuneix més vots absoluts que no pas Esquerra, si més no a la Comunitat Autònoma Catalana. Després de les consultes del 25 d’abril, en efecte, el “sí” a la independència ja ha rebut 449.312 vots, en tant que Esquerra en va rebre, a les passades eleccions autonòmiques, 416.355. I això que de moment només han votat, aproximadament, la meitat dels municipis del Principat. Si a això li sumem que, segons les enquestes, les perspectives electorals del partit no són especialment bones a dia d’avui (repeteixo: a dia d’avui), ens trobem davant una paradoxa: l’independentisme creix en nombre de vots absoluts sense que això impliqui una expectativa de creixement per l’únic partit independentista del Parlament de Catalunya.

Evidentment, es podrà dir que la gent no vota només tenint en compte la disjuntiva “independència sí / independència no”. Que també vota motivada pel seu posicionament a l’eix esquerra / dreta. Però és que resulta que, segons el Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió del passat febrer, situant l’extrema esquerra en el 0 i l’extrema dreta en el 7, la mitjana dels catalans i catalanes se situaria en un 3,1. És a dir, en el centre-esquerra, que és justament l’espai que Esquerra ocupa amb més comoditat en aquest eix.

Per descomptat, això no implica ni que la majoria de gent que ha votat “sí” a les consultes sigui de centre-esquerra, ni que la majoria de gent que s’auto-ubica en posicions del centre cap a l’esquerra sigui independentista o propera a l’independentisme. Però, a falta de millors dades, si que podem extreure’n una conclusió raonable: que hi ha mercat, i de llarg, per a apostes més arriscades i decidides que les que s’han vingut fent en els darrers temps des de la casa comuna de l’esquerra independentista que és ERC. Fa un any i escaig potser encara es podia dir que el país encara no estava prou madur per a que aparegués un partit que tingués l’autodeterminació al seu programa electoral, i no només a la seva declaració ideològica; que el creixement del suport al dret de decidir i a la independència era més cosa de la opinió publicada que de l’opinió pública.

Les consultes populars estan acabant amb aquest mite. Potser no hi ha encara una majoria social independentista (tot i que hi ha estudis que indiquen que sí que existiria), però el que queda clar és que s’ha anat formant un consens social a l’entorn de la idea que el futur de Catalunya s’ha de decidir a Catalunya. Això, combinat amb el posicionament de centre-esquerra de la mitjana de la població catalana, ens ha de fer reflexionar, a la casa republicana.

L’any 1999, Esquerra va posar la reforma de l’Estatut com a condició per pactar un nou govern; tothom va prendre aquesta condició com una bogeria. Quatre anys després, Esquerra creixia exponencialment en vots i en escons i entrava a govern per la porta gran, forçant el consens sobre la “bogeria” pretèrita. Ara, cremada ja l’etapa de la reforma estatutària, tenim la oportunitat de tornar a forçar la maquinària d’aquest país, de posar el referèndum d’autodeterminació com a condició per formar govern per tal de convertir el dret de decidir, a curt o a llarg termini, en l’horitzó de consens dels catalans i les catalanes. Tant per la gent del “sí” com per la gent del “no”, per cert, així com pels i les que encara no ho tenen clar.

El país és prou madur per fer-ho; entre d’altres coses, perquè a hores d’ara ja ningú no dubta que en parlar d’independència no només parlem de llengua i banderes, sinó també de la sanitat i l’educació públiques, dels impostos, de les infraestructures, de les polítiques d’igualtat. Ja no val allò de dir “jo és que sóc independentista però ara la prioritat són les polítiques socials“; ni la viceversa, per cert. Una cosa i l’altra van lligades. No cal deixar de parlar de la crisi per parlar de la independència: cal plantejar aquesta com un pas indispensable per a que el país surti reforçat de la crisi. Com dic, el país ja és prou madur per a que algú ho plantegi, i per a que plantegi que el poble té dret a decidir si vol o no vol la independència. Ara només cal que a Esquerra siguem prou madurs i madures per entendre que aquest “algú” hem de ser nosaltres.