Fa uns dies, en una de les conferències que l’Oriol Junqueras està duent a terme arreu del país en el marc de la darrera campanya d’ERC, una senyora va assenyalar que a Catalunya “la societat anava per davant dels polítics“, referint-se al fet que mentre les enquestes assenyalen l’existència d’una majoria social a favor de la independència, al Parlament encara s’està discutint sobre una cosa que es diu “pacte fiscal” i que a dia d’avui encara no se sap del cert què és.
Per raons que no venen al cas, es podia presumir que a l’auditori hi havia una forta presència d’electorat proper a CiU. La resposta del president d’ERC va ser força contundent: “Einstein deia que la bogeria consisteix en fer una vegada rere l’altra el mateix tot esperant-ne resultats diferents. És a dir: si voleu la independència, voteu uns altres“. Junqueras assenyalava una aparent paradoxa demoscòpica: mentre l’independentisme no para de créixer a les enquestes, als carrers, a les tertúlies i a la societat civil, al Parlament de Catalunya, per contra, sembla tenir una forquilla estable d’entre 15 i 20 diputats de la qual amb prou feines surt des dels anys 90. Molt al contrari, la Catalunya on l’independentisme ha anat creixent durant els darrers 30 anys (i en especial durant el darrer lustre) és la mateixa Catalunya on l’electorat ha escollit sempre un Parlament amb majoria d’un partit que ni es declara independentista, ni deixa de declarar-se’n, ni tot el contrari, ni tot plegat ni a l’inrevés: Convergència i Unió.
46 diputats i una majoria simple al Parlament de Catalunya és la derrota electoral més catastròfica que ha patit aquest partit en 30 anys. I això l’any 2003, en un context de (se suposa) cabreig màxim de les seves bases per la política de suport a l’agressivament espanyolista govern Aznar. En el mateix context, 23 diputats i un tercer lloc al Parlament van convertir-se en l’èxit més espatarrant que ha aconseguit mai, fins al dia d’avui, un partit o grup de partits declaradament independentistes en unes eleccions autonòmiques catalanes. I a dia d’avui governa qui governa i l’independentisme declarat reuneix 14 diputats al Parlament.
Així les coses, no és tant que “la societat catalana vagi per davant dels seus polítics” com que la societat catalana s’entesta, tossudament, a escollir una majoria parlamentària que va per darrere seu. No hi ha dubte que en aquest tema els partits independentistes tenen un màxim de responsabilitat, atès que la gent no té cap obligació de confiar en ells: alguna cosa hauran fet malament. De fet, moltes. Però les persones, crec jo, sí que tenim l’obligació de no exigir a qui no ha promès. És possible que un independentista tingui bones raons per votar CiU, ja que a més d’independentista és altres coses. Però el que no té gaire lògica és exigir “als polítics” un acte de voluntat política que un mateix no té a l’hora de votar. D’aquí la recomanació de Junqueras: si no t’agrada el que fan, vota uns altres.
De fet, això és exactament el que ens va passar a ERC. A una part important del nostre electorat no li van agradar moltes de les nostres decisions, ens van retirar el seu suport, vam llegir el missatge, vam imprimir un canvi de rumb i, conseqüentment, les enquestes mostren una major disposició de l’electorat a tornar a confiar en nosaltres. De fet, passa amb tots els partits catalans… a excepció de CiU. Quan Junqueras diu “si no us agrada el que fan, voteu uns altres“, el que està fent és revelar el secret més ben guardat, i alhora el més obvi, dels polítics en democràcia: reaccionen davant els senyals que envia l’electorat. Si algun independentista desitja que CiU aposti per la independència, el millor que pot fer a les properes eleccions és retirar-li el vot i apostar per una opció independentista (i ara no hi ha només una, o sigui que es pot triar), com a mínim fins que CiU abandoni l’ambigüitat en la que es troba instal·lada des de la Nit dels Temps.
Amb total probabilitat, si hi ha un procés d’independència a casa nostra, CiU, o alguna cosa semblant a CiU, haurà de tenir un paper rellevant. Mal que bé, representa la dreta nacional. Però, com qualsevol partit polític, respon als resultats electorals. Mentre li surti més rentable mantenir-se en la indefinició que definir-se, es mantindrà en la indefinició. Els típics judicis de “si fracassa el pacte fiscal, Mas no tindrà més sortida que iniciar un procés d’independència” obliden una possibilitat: que els independentistes segueixin votant ad eternum una CiU que els vagi fent promesa ambigua rere promesa ambigua, de manera que aquests independentistes s’autoconvencin que “a la propera” a CiU “no li quedarà més remei” que fer-se independentista. I això sense necessitat que la pròpia CiU s’hi comprometi.
I és que ja podem reunir milions de persones al carrer cridant allò de “in-inde-independència“. Ja podem tenir els sindicats denunciant l’espoli fiscal, la patronal prenent consciència del mal negoci que és Espanya, i la societat civil reclamant “un acte de sobirania” a la classe política. Ja podem tenir enquestes brillants. Ja podem tenir un amplíssim consens social a l’entorn de l’estelada. Ja podem tenir tot això, que aquí no passarà res mentre la majoria parlamentària la tingui un partit que ni es declara independentista, ni deixa de declarar-se’n, ni tot el contrari, ni tot plegat ni a l’inrevés. Si el que es vol és una CiU independentista, el primer que haurà de passar és que percebi que la seva indefinició li costa cara, electoralment parlant. I el segon, que qui reculli el fruit del seu desgast siguin els partits independentistes. I això no depèn “dels polítics“. Depèn de qui els vota.