Fa uns dies, algú em va demanar que li proporcionés un parell de referències de llibres on es parlés del tema de la felicitat des d’un punt de vista teòric: què podem entendre per “felicitat”, què la causa, què l’anul·la, i coses per l’estil. A més d’enviar aquestes referències, també vaig enviar les meves pròpies reflexions, atès que es tractava d’un tema sobre el que portava pensant des de feia temps; em va servir per posar les meves idees sobre el tema en negre sobre blanc. Aquí van, doncs.
————–
El problema del terme “felicitat” és que ningú no té clar el que significa. És un d’aquells conceptes com “llibertat”, “nació” o “democràcia”, en que és més fàcil posar exemples que donar definicions. Uns associen la felicitat amb el coneixement i l’activitat contemplativa, uns altres amb l’exercici de l’art, uns altres amb el gaudi dels plaers, i així successivament.
Jo crec que és un error associar la felicitat a un bé o a un grup de bens en concret. Que tu trobis la felicitat en la música o en les arts no significa que jo no pugui trobar-la en els esports o en el sexe. Ara bé, també crec que no tothom que diu ser feliç amb una cosa realment ho és. Una persona que experimenti un plaer intens consumint drogues dures i que sigui addicte a ella difícilment es pot considerar “feliç”, perquè de fet porta una vida d’esclavitud i patiment.
És a dir, que “alegria/plaer” i “felicitat”, tot i tenir un aspecte semblant, no es poden confondre. Jo crec que una és un estat d’ànim i l’altre és un “clima” d’ànim. Igual com podem dir que el temps d’avui 3 de març a Barcelona és fred, però que el clima de Barcelona és temperat tirant a càlid, també podem dir que una persona “està” alegre però que “és” infeliç (i viceversa). És a dir, la felicitat és un sentiment que no el tens en un moment precís, sinó a llarg termini; no “estàs feliç”, sinó que “ets feliç”.
Vist així, jo crec que la felicitat es pot definir com l’alegria de viure. Si estàs raonablement satisfet amb la vida que portes, en general, aleshores ets feliç, en el sentit més intuïtiu de la paraula “feliç”. Això implica que, per exemple, si estàs insatisfet amb la vida que portes (per exemple, si odies la teva feina, t’emportes malament amb la teva parella, no t’agrada com ets tu mateix…), aleshores això no canviarà perquè experimentis un o més moments de plaer intens (mitjançant el sexe o les drogues, per exemple). En canvi, si estàs raonablement satisfet amb la vida que portes (si més o menys t’agrada la teva feina, t’emportes bé amb la teva parella, t’agrades força a tu mateix), aleshores ets feliç encara que en un moment determinat puguis experimentar una tristor molt intensa (per exemple, perquè se’t mori un ésser estimat).
L’avantatge d’aquesta definició és que evita els dos extrems que abans comentava: no lliga la felicitat a una activitat o un conjunt d’activitats en concret (tu pots trobar la felicitat dedicant-te als esports i tenint una parella del teu mateix sexe, i jo puc trobar-la dedicant-me a la música i tenint una parella del sexe oposat), però d’altra banda tampoc no és un “campi qui pugui” en el qual qualsevol persona que tingui una vida de plaers pugui dir que és feliç (no és feliç, per exemple, qui odia la seva professió, el seu entorn personal i el seu propi caràcter, però té diners suficients com per evadir-se d’aquesta insatisfacció vital a base de prendre drogues, comprar-se luxes i demés: quan tots aquests moments de plaer passen, segueix sense estar satisfet amb la vida que porta).
Aquesta definició té un altre avantatge, i és que permet distingir entre la falsa felicitat i la veritable felicitat. La falsa felicitat la tens quan estàs satisfet amb la vida que creus que portes quan aquesta, en realitat, no és la vida que portes; és la felicitat que experimentes, per posar un exemple típic, quan ets feliç perquè t’esforces en creure que estàs enamorat de la teva parella quan en realitat ja no és així. La veritable felicitat la tens quan estàs satisfet amb la vida que saps que portes; quan, per exemple, pateixes la dolorosa experiència del desamor però l’assumeixes, finalitzes la relació en la que et trobes i segueixes endavant.
Això comporta que per arribar a la felicitat s’han de saber fer tres coses. La primera, saber distingir allò evitable d’allò inevitable i tenir la temprança de no deixar-se pertorbar per allò inevitable. És a dir: que si tinc una feina de merda i sé que està al meu abast fer uns estudis i aspirar a una feina millor, ho faig; però si per exemple es mor el meu pare, tenint en compte que un cop mort ja no se’l pot ressuscitar (per tant, forma part d’allò inevitable), tingui la temprança suficient com per patir el dolor de la seva mort sense deixar que em paralitzi, que m’impedeixi tirar endavant i seguir amb la meva vida. Això implica, doncs, saber controlar les pròpies passions, de manera que serveixin als propòsits que et dicta la teva consciència, i no a l’inrevés. Del contrari, ets esclau dels teus propis sentiments. No es tracta de no tenir sentiments (de no patir per la mort del teu pare, per seguir amb el mateix exemple), sinó de no deixar que et dominin.
La segona cosa és saber distingir les activitats d’autoconsum de les d’autorealització, i sense necessitat de renunciar a les primeres, saber aprofitar també les segones. Una activitat d’autoconsum és una activitat que proporciona un plaer fàcil i immediat, però que a la llarga deixa de produir plaer o fins i tot produeix insatisfacció; per exemple, quedar-se a casa menjant porqueries i mirant la tele pot estar molt bé per fer-ho una tarda: no requereix cap esforç i produeix sensacions agradables (relaxació, els plaers associats al tipus de programa que estiguem veient -si és una comèdia, riure, per exemple-), però estar-ho fent de manera rutinària, cada dia, al final produeix insatisfacció; un altre exemple seria el consum de drogues, que produeix una satisfacció immediata però que si comporta addicció acaba degenerant en insatisfacció o fins i tot en dolor. Les activitats d’autorealització, en canvi, comporten grans esforços al començament, potser fins i tot grans sacrificis, però a mida que passa el temps ens van comportant satisfaccions cada cop més grans. Tocar un instrument, practicar un esport o criar un fill són exemples d’aquesta mena d’activitats: esforçades, sacrificades i no obstant infinitament gratificants, si se sap perseverar. I normalment és la gent que sap aprofitar aquestes activitats la que acaba satisfeta amb la seva vida, ja que saben sacrificar-se (per tant, saben administrar el patiment) i desenvolupen activitats que són una font il·limitada de plaer i satisfacció un cop t’has sacrificat prou per elles.
I la tercera cosa que cal fer és aprendre a conviure amb la realitat; és a dir, aprendre a no auto-enganyar-se. Si vols estar satisfet amb la vida que portes (si vols ser feliç) primer has de saber quina és, realment, la vida que portes. Has de saber-ho, primer, perquè si estàs satisfet amb la vida que creus que portes estàs vivint una falsa felicitat; i a la llarga totes les mentides, fins i tot les que un s’explica a un mateix, s’acaben descobrint. I has de saber-ho, també, perquè saber quina és la vida que portes et permet detectar quines parts de la teva vida pots mirar de millorar, i reflexionar sobre com fer-ho; i, així mateix, et permet detectar quines parts de la teva vida no pots millorar, que és el primer pas per saber acceptar-les i conviure amb elles sense deixar que et paralitzin, sense deixar que t’impedeixin buscar la felicitat, l’alegria de viure, allà on la puguis trobar.
Un gran i difícil tema, certament. Molt interessant el que dius, sembla que no se t’escapa res. O potser si? Per resumir-ho, jo penso que la felicitat és precisament l’absència del desig de ser feliç. Volguer ser feliç crea una dualitat entre l’estat desitjable (felicitat) i l’indesitjable (infelicitat). Com el pèndol que oscil·la entre els dos extrems de la seva amplitud, de manera irreversible i inevitable el fet de voler ser feliç et portarà tard o d’hora a la infelicitat, i vicerversa, en una oscil·lació sense fi. I certament la vida és així: una successió d’estats de felicitat i infelicitat, per molt “climàtiques” que siguin les seves escales, doncs fins hi tot el clima és oscil·lant depenent de l’escala que prenguis en consideració.
Tanmateix, sempre que m’enfronto a aquests problemes de dualitats penso en el mateix: recorda que cal caminar per sobre del blanc i del negre…
Jo crec, Monturiol, que ser feliç, si hom s’entén com a estar satisfet amb la vida que un porta (i crec que això és una definició que quadra força amb les nostres intuïcions), sol implicar entre d’altres coses tenir reptes, projectes inassolits que ens motivin a fer coses noves. Evidentment, un cop els projectes es compleixen, els reptes desapareixen; però això només és una font d’infelicitat si no se sap trobar nous projectes que a un el motivin a seguir endavant. Si se sap fer això últim, cada nou projecte assolit és una nova font de satisfacció: sempre és satisfactori mirar el passat i adonar-te que has anat acomplint allò que et proposaves, i que tot i així et queden reptes per enfrontar.
Per posar-te un símil una mica cutre: et compres un videojoc, en principi, per passar-te’l. I tanmateix, un cop te l’has passat, deixa de tenir gràcia. Vist així, mirar de passar-te’l pot semblar una mica absurd, ja que la diversió s’acaba. Però d’altra banda, quan jugues a un joc la diversió està en anar avançant fins que te’l passes. Una paradoxa? Bé, només ho és si oblides que un cop t’has passat el videojoc, te’n pots comprar un de nou 🙂
Així doncs, jo aquí la dualitat la veig en un altre punt: la dualitat que existeix entre tenir projectes que donin sentit a les nostres vides, d’una banda, i complir els projectes (per tant, quedar-te sense ells), d’una altra. Caminar per sobre, aquí, vol dir que quan poses un peu sobre la rajola blanca (els reptes que et motiven), el següent pas és sobre la rajola negra (l’èxit en aquests reptes), el següent sobre la blanca, i així successivament. I en aquest caminar sense més final que la mort, és on (crec) es pot viure (que no “trobar”) la felicitat.