El vot als 16 anys: no taxation without representation

Fa temps que, quan es parla del tema de l’espoli fiscal, m’agrada assenyalar el paral·lelisme (un més) que existeix en aquest punt entre l’independentisme català d’avui dia i l’independentisme nord-americà del segle XVIII, el que va portar a la fundació de la primera democràcia moderna. Talment com en el cas català, l’aposta per la independència era defensada amb diferents arguments pels patriotes nord-americans; però un dels més importants, per la seva facilitat de convèncer fins i tot el ciutadà menys interessat per la cosa pública, era l’argument fiscal: Gran Bretanya, en temps de Jordi III, va fregir a impostos les colònies nord-americanes fins que aquestes van esclatar en rebel·lió. Igual com en el cas català, l’espoli fiscal no va ser “el” motiu de l’auge de l’independentisme nord-americà, però si que en va ser un disparador.

Ara bé, hi havia una diferència entre el cas català i el nord-americà, i és que les Tretze Colònies no comptaven amb representants al parlament de Westminster. Un fet que atemptava contra un dels pinacles de la tradició política anglosaxona des d’abans i tot de l’aparició de l’obra de John Locke: si pagues impostos, has de poder comptar amb representació al poder legislatiu, ja que és aquest poder el que decidirà quant pagues. És a dir: l’independentista nord-americà no només es queixava de l’espoli fiscal, sinó de que aquest espoli s’havia originat en el règim tributari acordat per un parlament on els seus interessos no hi eren representats, ni poc ni molt.

El no taxation without representation es va convertir, des de la Revolució Americana, en un punt indiscutible de la democràcia liberal. I és per això que sempre m’ha cridat l’atenció que la mateixa democràcia liberal, a casa nostra i a moltes altres, es resisteixi a concedir el dret de vot a unes persones que estan tan subjectes al règim tributari com qualsevol ciutadà o ciutadana: el jovent major de 16 anys. Amb 16 anys ja pots treballar remuneradament, i per tant pagar IRPF si és que et toca; a banda que per exemple el teu tractament judicial canvia, o que pots (si ets dona i tens un embaràs no desitjat) decidir avortar; però, en canvi, no pots tenir representació al parlament del teu país.

Aquí, feliçment, l’independentisme català també comença a confluir amb la tradició política anglosaxona. Així, Eugeni Villalbí, Secretari de Joventut de la Generalitat i militant republicà de tota la vida, ha posat sobre la taula la proposta i el debat del vot pels i les majors de 16 anys. Les JERC també han fet la seva pròpia aposta, tot incloent aquest punt al seu programa electoral per les properes eleccions autonòmiques. I el moviment pro-consultes populars sobre la independència, que no és exclusivament independentista però on l’independentisme s’hi ha abocat de ple, ha obert des d’un primer moment les portes al vot dels i les majors de 16 anys. Un cop més, l’independentisme català no té por de la democràcia.

I aquí va una aposta: el dia que aquesta proposta prengui cos a nivell de suport social, veurem com s’hi oposaran els mateixos que s’oposen a que Catalunya pugui decidir el seu futur per ella mateixa. Temps al temps.