No són poques les conquestes dels nostres avantpassats que avui donem per suposades però que van costar sang, suor i llàgrimes, i que perfectament es poden perdre si se les descuida. Una d’elles és una conquesta encara imperfecta: la democràcia. Una conquesta, com dic, encara inacabada, que sintetitza les que a dia d’avui segueixen sent les dues idees més revolucionàries mai concebudes per l’esperit: la llibertat i la igualtat. Les precondicions de la fraternitat humana.
Robert Dahl (1), politòleg nord-americà i un dels més importants estudiosos de la democràcia, afirma que el grau de democratització d’un sistema polític es concreta en dues variables. La primera, el grau d’obertura al debat que presenta el sistema. La segona, el nombre de persones que estan facultades per participar. Obertura cap el debat i descentralització del poder fins arribar al nivell de l’individu: com més augmentin en paral·lel aquestes dues variables, més democràtic podrem considerar el sistema que estiguem observant.
A l’arrel de la lluita històrica per maximitzar ambdues variables es troba el que Dahl anomena el Presumpció d’Autonomia Personal: en absència d’una prova concloent que indiqui el contrari, cal considerar cada individu com el millor jutge dels seus propis bens o interessos. Això, traduït a nivell d’un col·lectiu, porta a la defensa del que el mateix Dahl anomena el Principi Categòric d’Igualtat, segons el qual una porció substancial dels adults està qualificada per autogovernar-se (2). Això significa que les decisions que afecten un col·lectiu s’han de prendre, tan sovint com sigui possible, en comú, mitjançant un debat obert on totes les posicions siguin escoltades i respectades. Per tant, la idea que algú (un “líder”) pugui representar la voluntat del col·lectiu millor que el propi col·lectiu ha de ser vista, d’entrada, amb desconfiança, segons aquest Principi d’Igualtat.
Per descomptat, l’existència de lideratges és un tret comú a tot col·lectiu, també als que s’organitzen democràticament. Fins i tot a l’Atenes democràtica existien líders, com ara Pericles, però aquests no podien obrar sense el consentiment gairebé permanent del poble. Manaven obeint. I estem parlant, en aquest cas concret d’Atenes, de la seva Edat d’Or a nivell cultural, social, econòmic i polític. Per tant, és com per fixar-s’hi i deixar enrere el prejudici que el poble no està preparat per decidir per si mateix. Jo mateix n’he parlat, argumentant en un cas concret en defensa d’un estil de lideratge democràtic i consensual, oposat al lideratge basat en l’adhesió incondicional a una persona.
Enfront del Principi Fort d’Igualtat, i per tant de la mateixa idea de democràcia, s’han alçat històricament innombrables posicions que, en major o menor grau, estaven basades precisament en la intuïció contrària: en la idea que la gent tot sovint no està preparada per prendre decisions, i que per tant cal que algú les prengui en el seu lloc. En aquesta visió de les coses, el lideratge no és un mal menor, sinó al contrari, un regal de la naturalesa humana pel qual cal mostrar agraïment.
En efecte: des de Plató fins Pareto i més enllà, no han sigut pocs els qui han expressat una evident por a la democràcia, a la que associaven la multitud embogida i inepta. Algú havia de prendre les decisions enlloc del poble, tan sovint com fos possible. L’únic que canvia entre aquestes posicions polítiques és qui és “l’algú” que sap millor que ningú quines són les decisions correctes: el monarca enfront del súbdit, el patrici enfront del plebeu, el capitalista enfront dels i les treballadores, l’home enfront de la dona, l’aparell de partit enfront de la militància, la classe política enfront de la societat.
Amb l’arribada de l’onada democratitzadora posterior a les revolucions nord-americana i francesa, personalitats com Pareto o Weber, poc amics de la idea del govern popular, van donar la democràcia per un fet tanmateix consumat i van passar a voler-la convertir en un simple mecanisme de selecció de lideratges. La idea al fons era la mateixa: el poble és inepte per governar, i cal que algú governi en nom seu; l’únic element democràtic aquí és que sigui el propi poble qui periòdicament esculli els líders. Enfront d’aquests advocats de l’elitisme, els i les qui van saludar amb entusiasme la democràcia enlloc de resignar-s’hi (gent com Paine, Jaurès o Luxemburg) van mantenir la idea que l’existència de lideratges polítics en democràcia era, en el millor dels casos, un mal menor en el que calia recolzar-se amb desconfiança. Si és que calia recolzar-s’hi.
Aquesta tensió permanent entre el Principi d’Autoritat (X és millor que tu per prendre decisions, per tant limita’t a fer-li cas) i el Principi d’Igualtat (ningú no està més capacitat que tu per prendre decisions que t’afectin) s’observa amb especial cruesa en temps de dificultats col·lectives. Quan el poble se sent desorientat és més fàcil que mai l’emergència de lideratges molt marcats que estiguin guiats per una filosofia tan simple com perillosa: “la solució sóc jo“. Per aquesta escletxa de falta d’autoestima entre la gent del poble és per on s’han colat multitud de desastres històrics dels que la Humanitat a dia d’avui se n’avergonyeix encara.
I la qüestió és que, dades en mà, la desconfiança essencial cap a la democràcia no resisteix l’examen empíric. Més enllà de tot dubte raonable, el poble mai no es troba millor que en democràcia: Amartya Sen ha aportat abundant evidència empírica en favor de la tesi que les epidèmies de fam són pràcticament inexistents a les democràcies (3). Així mateix, Rudolph Rummel ha aportat també dades que indiquen que a més democràcia, menys probable és que un govern assassini els seus propis ciutadans i ciutadanes (4). En realitat, té tota la lògica del món: com menys líders hi hagi, més sotmesos estiguin a la voluntat del poble i més espai hi hagi pel debat i la discrepància, menys marge tindran els lideratges per fer res que no sigui servir el poble.
Per això, en temps de crisi com els que vivim avui en dia, caldrà que tothom anem molt amb compte amb les crides a posar les nostres esperances en el reforçament dels lideratges que, en teoria, ens han de treure de la misèria. En realitat, les desgràcies que s’han pogut observar en els últims anys arreu del món, i també del nostre país, revelen precisament fins quin punt les vides de la gent estan en mans de dirigents que, per molt que se sotmetin periòdicament a elecció, ja fa temps que s’han independitzat de qui hauria de ser el seu amo: el poble. I qui en surt perjudicat, efectivament, és el poble.
En temps de dificultats, cal que el poble torni a posar-se dempeus, per enèsima vegada en el decurs de la lluita sense final que és la Història humana. Les noves tecnologies i la cada cop major accessibilitat de la informació fan cada cop més susceptibles de control, quan no superflus i innecessaris, molts dels intermediaris que fins ara han existit entre les masses i la presa de decisions.
Enfront de les crides al reforçament dels lideratges que pretesament ho solucionaran tot, doncs, cal que caminem precisament en el sentit invers. D’una banda, cal que caminem cap a un major espai pel debat col·lectiu, la qual cosa implica un major respecte per les minories i les veus que dissenteixen. D’altra banda, cal que caminem, també, cap a un major grau de desconcentració del poder. Cal, en definitiva, que tornem a caminar cap a la democràcia, cap el poder per la base. Cap on sempre s’ha trobat, en el fons, el destí i la missió de l’espècie humana.
—
(1) Dahl, Robert A. (1989): La poliarquía. Participación y oposición. Madrid, Tecnos (pp. 14 – 16).
(2) Dahl, Robert A. (1992): La democracia y sus críticos. Paidós, Barcelona (pp. 120 – 130).
(3) Sen, Amartya (1982): Poverty and Famines: An Essay on Entitlements and Deprivation. Oxford, Clarendon Press.
(4) Rummel, Rudolph (1999): Statistics of Democide: Genocide and Mass Murder since 1900. Berlin, Lit Verlag.