No hi ha dubte que el resultat de les eleccions del 28 de novembre representa una duríssima derrota per Esquerra Republicana de Catalunya i pel seu candidat, Joan Puigcercós. Ho representa, especialment, perquè arriba en un moment en que els fets estan donant la raó punt per punt al discurs de l’esquerra independentista, que té en Esquerra la seva traducció parlamentària. Just quan la indignació ciutadana amb la corrupció està en boca de tothom, quan l’autonomisme i el federalisme esdevenen cada cop més clarament vies mortes, quan el model econòmic neoliberal està en crisi, just aleshores el partit anti-corrupció, independentista i d’esquerres treu els pitjors resultats de la seva història recent.
Hi ha qui ha volgut fer la següent lectura: els votants han castigat Esquerra per la seva aliança estratègica amb el PSC; no per la manera en que s’ha gestionat, ni per la segona edició d’aquesta aliança, sinó per l’aliança en si. El que hauria d’haver fet Esquerra, en definitiva, és encetar la seva singladura al Govern de la mà de CiU. A qui estigui temptat de fer aquesta anàlisi, el convido a que reflexioni sobre dues coses. La primera, que el primer tripartit va rebre una calorosa rebuda per part de la major part de la militància, la societat civil i, també, l’electorat, com ho demostren els espectaculars resultats d’Esquerra a les eleccions generals de 2004, quan el tripartit ja s’havia signat. La segona, que a les primeres eleccions autonòmiques de la Transició, Esquerra va obtenir 14 diputats, en tant que a les següents, 4 anys després de pactar amb CiU, Esquerra va caure als 5 escons.
No ens equivoquem, doncs: Esquerra ha sigut castigada pels seus electors pels tres mateixos errors cíclics que la formació republicana s’esforça en reproduir al llarg del temps just després d’un període de creixement: esgotament del seu projecte a mig termini, consegüent pèrdua de perfil davant un aliat estratègic més fort (ahir CiU, avui PSC), i enfrontament intern a la vista de tothom. El partit que el 2003 apareixia a l’avantguarda de les reivindicacions nacionals i socials catalanes avui sembla superat pels esdeveniments, mostrant-se incapaç de satisfer un independentisme sociològic que ha sigut creat per la pròpia Esquerra. Davant d’això, la pregunta s’imposa: què cal fer? Al meu parer, el partit té fonamentalment quatre tasques per davant.
La primera, una renovació de lideratges tranquil·la, que sàpiga fer passar a segon terme aquells rostres públics que ja estiguin amortitzats sense per això humiliar-los i liquidar-los, sinó al contrari, agraint tot el que han aportat al partit i aprofitant la seva experiència en altres àmbits polítics allunyats de la primera línia del debat públic. Una de les febleses fonamentals d’Esquerra és la seva incapacitat per dirigir processos de relleu tranquils i consensuats, i ara és un moment d’or per trencar amb aquesta mancança.
La segona tasca a fer és potser la més complexa: un replantejament del model de partit. Les veus que culpen l’assemblearisme de la divisió interna, i per tant dels mals resultats del 28 de novembre, obliden que el problema no està en qui vota a un congrés sinó en la mentalitat de qui l’organitza: si l’objectiu de cada família interna del partit no és reforçar la seva influència al si d’un consens que inclogui totes les altres sensibilitats, sinó eliminar aquestes altres sensibilitats del mapa, el partit acaba per fraccionar-se i abocar-se a la dinàmica de les expulsions i les escissions. El PSUC dels anys 80, amb un model rígidament jeràrquic però amb una cultura política idèntica, va conèixer els mateixos processos de fraccionament intern que Esquerra porta vivint des dels anys 90. Cal avançar cap a una cultura del consens, i en aquest sentit el reforçament de la democràcia interna és més una oportunitat que una amenaça: recordem que els enfrontaments més durs els han protagonitzat i estimulartels dirigents, més que no pas les bases.
En tercer lloc, Esquerra ha de refermar la seva aposta pel projecte de l’Esquerra Nacional, i per tant abandonar definitivament la temptació d’aparcar l’ideari social del partit en benefici d’una “unitat de sigles” amb la resta de l’independentisme. Esquerra ha de saber veure en la resta de forces i moviments sobiranistes possibles aliats en el plànol nacional, però mantenint el seu projecte de vertebrar un gran espai d’esquerra no-sucursalista, que sigui capaç de fer el sorpasso al PSC, disputar a CiU l’hegemonia política i identificar el catalanisme progressista amb el sobiranisme amb tanta força com CiU ha aconseguit identificar el catalanisme conservador amb l’autonomisme.
Finalment, cal que Esquerra actualitzi el projecte de l’Esquerra Nacional en el mig termini. Cal que Esquerra trobi una nova proposta política que compleixi amb les funcions que en el seu moment va complir la proposta de reformar l’Estatut: unificar els eixos social i nacional del partit i reforçar el seu perfil en tots dos, posar un punt més de tensió en la relació Catalunya – Espanya, forçar el catalanisme no-independentista a arriscar i a definir-se, i forçar les esquerres a alinear-se amb el catalanisme. En definitiva, posar un altre maó en l’edifici de l’Esquerra Nacional, en el camí cap a una esquerra catalanista no-sucursalista i compromesa amb el dret del poble català a decidir el seu propi futur.
Aquesta és l’aportació principal que Esquerra ha de fer a les causes tant del progressisme com de l’independentisme al nostre país. Als fets em remeto: quan Esquerra va apostar seriosament pel projecte de l’Esquerra Nacional, amb una proposta raonable pel mig termini com era la reforma de l’Estatut, els resultats van ser espectaculars: el partit va obtenir els seus millors resultats electorals, va trencar la tranquil·litat submisa en que es movien les relacions Catalunya – Espanya, va aconseguir per l’independentisme les seves primeres victòries ideològiques, i va treure Catalunya de la cua d’Europa en matèria de polítiques socials. Quan la reforma de l’Estatut va fracassar i Esquerra va quedar-se sense una aposta a mig termini que unifiqués l’Esquerra Nacional sota lideratge republicà, van començar els problemes. Per tant, ara més que mai: Esquerra Nacional.