Després de set anys a la oposició, i de passar-se els tres últims apujant els decibels del seu discurs nacionalista, va arribant l’hora de la veritat per CiU. Conscients que la seva propera entrada al govern de Catalunya disminueix el seu marge per jugar al seu joc favorit, el de l’ambigüitat (el “tot i què”, que diria l’Artur Mas del Polònia), els dirigents convergents es veuen obligats a anar concretant en què consisteix el nou horitzó nacional que, segons ells, necessita la Catalunya post-sentència del TC.
La proposta estrella de CiU, en aquest sentit, seria ni més ni menys que el concert econòmic. Una proposta sens dubte agosarada… pels anys 90. I és que va ser als anys 90 quan Esquerra, recollint les denúncies sobre el dèficit fiscal català plantejades per economistes com Trias Fargas (precisament un dels fundadors de la moderna CiU), va plantejar en solitari la necessitat que la Generalitat pressionés el govern espanyol per tal d’aconseguir el concert econòmic de que gaudien bascos i navarresos. De fet, un dels objectius clau de la reforma estatutària iniciada a instància d’ERC l’any 2003 era, justament, aconseguir per Catalunya un model de finançament similar al del concert.
Com és sabut, aquest model de finançament va caure de l’Estatut després del pacte Mas – ZP i de la consegüent retallada estatutària. Ara, però, el mateix Artur Mas el recupera com a proposta estrella, en un moment en que nombrosos estudis indiquen que la societat catalana, que fins ara ja era majoritàriament favorable al concert econòmic, està com més va més orientada a l’independentisme. CiU, doncs, sembla haver arribat als anys 90 després de dues dècades de retard. El problema, és clar, és que ja no som als anys 90.
Però bé, més val tard que mai. La pregunta, és clar, és fins quin punt estarà Artur Mas a complir amb aquesta promesa, que segons el dia i segons qui la diu es reforça (Puig) o es desdibuixa (Duran). Una promesa que, de tota manera, és impossible de complir, i que com a molt pot servir per a que mitjançant el seu fracàs es demostri, justament, que els i les independentistes tenim raó quan afirmem que la independència és la única sortida a l’escandalós espoli fiscal que pateix Catalunya.
Tot plegat s’acaba resumint, com he dit en algun altre lloc, en quin serà el suport d’Artur Mas per ser investit president. Si el recolzament el troba en una majoria absoluta convergent, o en un pacte amb el PSC, veurem CiU transitar, en el millor dels casos, pels camins que ja va recórrer Esquerra durant els anys 90. És a dir, per camins agosarats en el seu dia, i il·lusos i desfasats a dia d’avui. Si, per contra, Mas opta per recolzar-se en el PP per governar, aleshores podríem directament veure un retrocés cap els anys 80. I finalment, si Mas es veu obligat a recolzar-se en una Esquerra forta, que mantingui el seu lloc com a tercera força parlamentària, aleshores podrem veure CiU movent-se, potser, cap el futur que aquest país necessita.
Que Artur Mas serà el proper president de Catalunya és pràcticament segur. Quina mena de president sigui, ja és una altra cosa. Un Artur Mas recolzat en una Esquerra forta significarà dues coses. La primera, que Mas no només tindrà la possibilitat, sinó la obligació de tirar endavant la seva aposta pel concert econòmic. I la segona, que Artur Mas s’haurà de comprometre amb la convocatòria d’una consulta sobre la independència. Si aquesta darrera es construeix sobre l’anunciat fracàs de la reivindicació del concert econòmic, ni a CiU ni a cap altre partit autonomista li quedarà cap argument per eludir la tria que s’esforcen en posposar: o independència o l’Espanya neo-centralista que s’entreveu a la sentència del TC.
Això és el que el país es juga el proper 28 de novembre: tornar als anys 80, estancar-se en els 90, o caminar cap a la dècada que ara comença. De moment, però, donem una forta benvinguda a CiU… als anys 90.