(Publicat al diari Crònica.cat)
Tot partit polític aspira, en temps d’eleccions, a oferir un relat propi sobre el que representen els comicis. Aquestes eleccions catalanes no són una excepció. CiU insisteix en la idea que el proper 28N es tria o tripartit o Artur Mas, en la seva tradicional línia de “o nosaltres o el caos”. El PSC, però sobretot ICV, fan la mateixa lectura però a la inversa: després del 28N, o governen les esquerres o tornaran les dretes. I els nous partits independentistes, RCat i SCI, oscil·len entre insinuar una impossible majoria absoluta independentista o admetre que, simplement, aspiren a que un nou tipus d’independentisme, ideològicament transversal i menys moderat que el d’ERC, entri al Parlament.
Els dos primers relats, en realitat dues maneres diferents de relatar el mateix, em semblen evidentment falsos: no hi ha, a dia d’avui, ni una sola enquesta que predigui, ni de lluny, una possible majoria d’esquerres al Parlament. Pesi a qui pesi, el proper president de la Generalitat serà Artur Mas. El tercer relat em sembla cert i sens dubte important per una part de l’independentisme, fins ara orfe de representació política, però crec que a curt termini no canviarà gran cosa pel que fa a l’estat global del país: passar de 21 diputats independentistes vinculats a ERC a (per exemple) 15 diputats republicans i 5 solidaris i/o reagrupats farà que l’independentisme parlamentari guanyi en diversitat, però no en força.
El relat d’Esquerra, per contra, és el següent: a les eleccions del 28N el que el país s’hi juga és seguir desenvolupant polítiques socials mal que bé progressistes i apujant els decibels de la tensió democràtica amb Madrid, com ha anat fent des de l’auge electoral republicà de 2003, o tornar als temps de l’anomenat “oasi català” liderat per CiU, en que l’eix nacional era de perfil tan baix que ni tan sols es podia parlar de reformar l’Estatut sense que et prenguessin per boig, per no parlar de concerts econòmics, referèndums i independències; i en que el model social del país consistia en treure-li recursos a l’escola pública per regalar-li a la privada, i en deixar que “emprenedors” del caire de Félix Millet visquessin el seu propi “oasi” econòmic.
Trobo que el relat republicà, amb els matisos que es vulguin, és el que més s’ajusta a la realitat de les properes eleccions autonòmiques. En no poques ocasions, al llarg d’aquests darrers anys, he criticat públicament les decisions de la direcció d’Esquerra, el partit on milito. Penso, per exemple, que el partit es va salvar de jugar un paper galdós al referèndum de l’Estatut només gràcies a l’acció de les bases, i que malauradament ha acabat jugant aquest paper galdós en afers tan vitals pel país com és la negociació del model de finançament autonòmic.
Però una cosa no treu l’altra. Tot i els errors comesos, el fet és que sense la força decisiva d’Esquerra mai no s’hauria engegat la reforma de l’Estatut, i sense aquesta, mai no hauríem pogut demostrar a tants conciutadans i conciutadanes que Espanya és irreformable. Sense la força decisiva d’Esquerra, el pressupost de la Generalitat no hauria duplicat en set anys el percentatge destinat a polítiques socials respecte l’era de CiU. Sense la força decisiva d’Esquerra mai no s’hagués creat la Oficina Antifrau, ni hagués sigut tan fàcil començar a descobrir la bassa de fang corrupte que s’amagava darrere “l’oasi català” dels anys del pujolisme.
Només per això, ja val la pena preguntar-se qui condicionarà l’accés d’Artur Mas a la presidència de la Generalitat. Pot fer-ho una majoria absoluta convergent, que amb total probabilitat retornarà als vells temps de les majories absolutes pujolistes, amb la seva barreja de discurs públic victimista davant Catalunya i pràctica política “del peix al cove” davant Espanya. Pot fer-ho un PSC disposat a pactar amb CiU a canvi de suport a Madrid pel PSOE, amb el consegüent abaixament de decibels sobiranistes. Pot fer-ho, també, un PP disposat a les mateixes transaccions polítiques del darrer pujolisme.
O port fer-ho, en canvi, un independentisme parlamentari en el qual, en el pitjor dels casos, Esquerra serà la única força; i en el millor, serà la força majoritària, seguit per SCI i/o RCat. Això és, realment, el que ens juguem el proper 28N. Que Artur Mas serà president és mitjanament clar a hores d’ara. Si ho fa recolzat en una majoria absoluta, en el PSC, en el PP, o en l’independentisme parlamentari, ja és una altra història. I si ho fa recolzat en un independentisme on l’esquerra independentista representada per ERC és més forta o és més dèbil, encara és una altra.