Si un es dedica a voltar per fòrums catalanistes o independentistes, per diaris digitals oberts a comentaris o simplement per la blocsfera, habitualment es trobarà un tipus d’independentista que és una mena de rèplica low-cost de l’intel·lectualoide aplicat a la xarxa: l’internautoide. L’internautoide reuneix tres característiques. Primera, disposa d’un ordinador amb connexió a Internet. Segona, no té ni punyetera idea de les dificultats i la complexitat que implica la lluita per la independència perquè mai s’hi ha implicat, ni poc ni molt, més enllà de (en alguns casos) pagar la quota d’afiliació a tal o qual associació, plataforma o partit. I la tercera: sol tenir molt de temps lliure, o en tot cas una feina que implica passar moltes hores mortes davant l’ordinador.
De la unió d’aquests tres factors sorgeix un personatge dedicat a carregar amb una virulència increïble contra tot aquell partit, associació, dirigent o personatge públic independentista que dugui a terme qualsevol declaració o actuació que no sigui del seu gust. No estic parlant, només, de crítiques polítiques, sinó (com en el cas dels intel·lectualoides) d’atacs personals, de sermons de moralitat, d’acusacions de “venut”, “traïdor”, “botifler” i qualsevol altre adjectiu desagradable, com més crispant millor. Naturalment, no li importa les tensions, la desmoralització o la mala imatge pública que les seves intervencions puguin aportar al moviment independentista; en no implicar-s’hi, no té ocasió d’experimentar la realitat sobre la qual opina amb tantíssima vehemència i seguretat. A més, sol tenir els sants nassos de repartir carnets d’independentista, de decidir qui és independentista “de debò” i qui no.
Però el pitjor de tot, el més insuportable d’un internautoide, és que sol ser terriblement pesat. Un autèntic càstig dialèctic pel ciber-navegant independentista.