FID (Fauna Independentista Distorsionadora): intel·lectualoides. Com donar lliçons de moralitat sense fotre ni brot pel país

El màxim actiu de l’independentisme és la seva gent. Sense la gent perseverant i pencaire que ha construït el moviment independentista, no seríem on som avui dia. Però el màxim problema d’aquest moviment és, també, una part de la seva gent. Una part petita, però sorollosa i distorsionadora, que és la que acaba creant divisions i enfrontaments, que no sanes discrepàncies ni debats constructius. Jo els divideixo en tres categories: intel·lectualoides, internautoides i activistoides. Avui vull parlar dels primers.

———–

No tothom té el temps, les energies o la capacitat per implicar-se permanentment en la lluita per la independència en els camps de l’activisme social o polític. Hi ha qui, a més, és de molta més utilitat des de les pàgines de diaris, les tertúlies radiofòniques o els púlpits acadèmics. Ja va bé, per l’independentisme, que existeixi gent que tingui com a dedicació principal la producció i la difusió d’idees, així com la renovació constant un discurs que s’ha d’adaptar a una societat que canvia amb el temps.

Ara bé, hi ha un tipus específic d’intel·lectuals que, més que ajudar a millorar el moviment i el discurs independentista, ajuden a empobrir-lo i a distorsionar-lo. Són intel·lectuals que reuneixen dues característiques principals. La primera, que més enllà de tota circumstància raonable, no s’impliquen ni que els matin en la praxi del moviment independentista: en cap campanya, cap associació, cap partit. La segona, que quan parlen d’aquesta dimensió pràctica des dels seus púlpits acadèmics o mediàtics, ho fan des d’un to de superioritat moral, dictant contínuament què és el que s’ha de de fer en una praxi independentista de la que no solen tenir cap coneixement rigorós, ni per la via de l’estudi empíric ni per la de la pròpia experiència pràctica.

Naturalment, des de la seva torre de marfil, aquesta mena d’intel·lectuals solen produir un discurs purista, d’aparença radical, en el qual unes coses estan Bé i unes altres Malament, en que tota pretesa equivocació és presa com una traïció, i en el qual el principal objectiu de les crítiques són sempre els altres independentistes, els que no pensen o actuen com aquests intel·lectualoides voldrien. Un discurs en el que la crítica política va sempre acompanyada d’una crítica personal, en que els criticats són titllats de “mesells”, “venuts”, “ineptes” o qualsevol altre qualificatiu, com més gruixut millor, i en la que mai s’aprecien els mil matisos i les mil dificultats que implica lluitar efectivament per la independència, sobre la realitat i no sobre la teoria.

Mil matisos i mil dificultats que aquests intel·lectuals no coneixen perquè ni solen preocupar-se d’estudiar amb rigor el que critiquen, ni han viscut des de la pràctica l’activitat sobre la qual volen erigir-se com a guies morals. No diré noms, ni d’aquests intel·lectualoides, ni dels intel·lectuals que sí que participen, com bonament poden, de la praxi independentista. El nostre país és ben petit, i tothom sap els noms dels qui pretenen donar lliçons de moral sense fotre un pal a l’aigua.