Quan sento que “l’escola ha de formar una ciutadania crítica” sovint tinc la impressió que l’emissor/a no entén el que està dient. Crec que vol dir “formar una ciutadania que pensi més o menys com jo”. La major part de les vegades, això vol dir “una ciutadania d’esquerres”. Una ciutadania progressista, defensora de la redistribució de la riquesa, ecologista, feminista, anti-LGTBIfòbia, anti-xenofòbia… aquesta mena de coses.
Continue reading “Nota breu sobre la idea d’una “ciutadania crítica””
Pettit, Philip (2012)
On the People’s Terms: A Republican Theory and Model of Democracy
Cambridge: Cambridge University Press, 347 p.
ISBN: 978-0521182126
La crisi econòmica i la manera, sovint impopular, com els governs occidentals l’han gestionada han donat peu a l’aparició de moviments i partits —des d’Ocupa Wall Street fins a l’anomenada «revolució islandesa»— que qüestionen el model actual de democràcia, perquè el consideren sotmès a poders aliens al control de la ciutadania corrent. En aquest context, sens dubte, la teoria de la democràcia té un ampli ventall de preguntes per fer-se i de velles reflexions per recordar. Dins aquest camp teòric és on s’emmarca la publicació recent de Philip Pettit: On the People’s Terms: A Republican Theory and Model of Democracy. Pettit, catedràtic Laurence Rockefeller de Ciències Polítiques i Valors Humans a la Universitat de Princeton, és probablement un dels teòrics que ha contribuït més a difondre les idees de l’anomenat revival republicà. Pettit va tenir ocasió de definir la seva visió sobre les característiques i les fronteres de la tradició republicana a la seva obra Republicanism: A Theory of Freedom and Government (1999). En aquest llibre, Pettit dedicava els últims capítols a definir quina mena d’estat (democràtic, concretament) es derivava dels valors i de les diagnosis pròpies de la tradició republicana que es descrivien a la primera part del llibre.
L’any 1919 l’alemany Max Weber, un dels pares de la Ciència Social moderna, va oferir una famosa conferència, “La política com a vocació”, en que parlava als seus estudiants sobre els trets fonamentals de l’activitat política; sobre aquelles característiques de la política que tothom que s’hi vulgui dedicar hauria de conèixer i tenir present. El text presenta la política com un mal terreny pels sants, com un camp de batalla despietat en que l’excel·lència s’assoleix mitjançant una complicada combinació entre la passió per una causa i la mesura suficient com per acceptar el resultat de la batalla sense ser dominat per cap passió extrema, ja sigui en la victòria o en la derrota. Es tracta d’un clàssic que tots els partits polítics haurien de fer llegir obligatòriament als seus quadres, i que no aniria malament que també es conegués ja a l’institut.
Continue reading “Weber i les sirenes: l'ètica i la política”
En Ferran Requejo parla sovint de les “paraules màgiques”. Es tracta de paraules que, pel sol fet de pronunciar-se, ja semblen atribuir a qui parla la solució a problemes complexes. Solució que en la majoria dels casos no existeix, ja que aquestes paraules solen ser emprades de forma imprecisa (que no significa que siguin imprecises per se). Passa amb termes com “multiculturalitat”, “sostenibilitat”, “interculturalitat”, “valors republicans” i un llarg etcètera de termes que habitualment apareixen als discursos polítics a casa nostra sense dur al costat una definició més o menys precisa, o si més no un paquet de mesures pràctiques que ens puguin ajudar a fer-nos una idea sobre què és exactament el que ens estan proposant. És més: es tracta de paraules que tenen un misteriós efecte, i és que sembla que eximeixen qui les pronuncia de la necessitat, precisament, de definir-les en termes pràctics.
Max Weber deia que la política era l’art de perforar lentament tota mena de resistències, i que en el camí podies perdre la teva ànima. Amb aquestes críptiques paraules, el que el gran pensador alemany volia deixar palès era que la política no era territori per sants. O, com ho va dir no recordo quin dirigent socialdemòcrata alemany a no recordo on: governar (per tant, en darrera instància, fer política) no equival a aplicar un programa, sinó a escollir entre una merda i una merda més gran. La contradicció és consubstancial al món de la política com ho és, de fet, a la vida humana, perquè tota elecció té costos, i en el cas de la política aquests costos tenen inevitablement dimensions ètiques. Jo puc creure fermament en l’eutanàsia, però si defensar-la em costarà perdre unes eleccions i amb això no poder desenvolupar un programa fiscal progressiu que trobo que és més important encara que l’eutanàsia, aleshores he de triar entre dos objectius polítics que, conjunturalment, em fan caminar en direccions oposades.
Continue reading “Religions teòriques, apostasies pràctiques”
Espàrtac (1960), dirigida per Stanley Kubrick i basada en la novel·la homònima de Howard Fest, és probablement un dels films més celebrats del gènere peplum. Si bé l’argument de la pel·lícula gira a l’entorn de l’heroica figura d’Espàrtac, el líder de la revolta d’esclaus que va sacsejar la darrera República Romana, la subtrama més interessant del llargmetratge és, al meu parer, la que enfronta els senadors Grac i Cras.
Continue reading “Virtut i llibertat: lliçons romanes per una època de dependència i crisi”
Fa uns dies, algú em va demanar que li proporcionés un parell de referències de llibres on es parlés del tema de la felicitat des d’un punt de vista teòric: què podem entendre per “felicitat”, què la causa, què l’anul·la, i coses per l’estil. A més d’enviar aquestes referències, també vaig enviar les meves pròpies reflexions, atès que es tractava d’un tema sobre el que portava pensant des de feia temps; em va servir per posar les meves idees sobre el tema en negre sobre blanc. Aquí van, doncs.