Ho diré un cop més: Consell de Joventut sí, però no així

Ara ja fa dos mesos, el govern municipal del Prat de Llobregat va presentar, a corre-cuita i sense gairebé avisar, una proposta de creació d’un Consell Municipal de Joventut, acompanyada d’un esborrany de reglament. A les JERC – El Prat vam llegir en la notícia un triomf programàtic: a les eleccions municipals de 2007, la única força que va proposar la creació d’un Consell d’aquest tipus va ser Esquerra – El Prat. No vam rebre amb el mateix entusiasme, però, l’esborrany del reglament: un reglament que es notava fet amb precipitació, amb nombroses i ben cridaneres inconsistències en el redactat, i que dibuixava un model de Consell de Joventut poc transparent, poc democràtic i gens ambiciós.

Continue reading “Ho diré un cop més: Consell de Joventut sí, però no així”

Consell de Joventut sí, però no així

A les passades eleccions municipals de 2007, les Joventuts d’Esquerra del Prat van situar, com una de les propostes centrals del seu programa electoral, la creació d’un Consell Local de Joventut, per tal d’oferir al jovent pratenc un espai de participació directa en la gestió d’aquells afers que l’afecten, a nivell municipal. Una proposta que Esquerra – El Prat va incorporar al seu propi programa electoral, i que si no em falla la memòria no va recollir cap altre partit dels que es van presentar a aquelles eleccions.

Continue reading “Consell de Joventut sí, però no així”

La reforma laboral i l'humor dels rics

David Schweickart, matemàtic i filòsof nord-americà, diu a un interessant assaig (1) que a una economia capitalista està en l’interès racional-egoista de tothom el mantenir contents els capitalistes (pp. 141 i 142). Això és així degut a la pròpia naturalesa de l’economia capitalista: per a que aquesta estigui sanejada i funcioni, cal que la inversió no es deturi.

La resta és història: tenint en compte que els principals inversors són els individus amb les rendes més altes, en cas que aquests deixin d’invertir hi haurà una caiguda en picat de l’economia que acabarà per afectar amb més duresa els individus més pobres de la societat: menys inversió significa menys creixement econòmic, ergo menys feina, ergo més atur, ergo més pobresa. Significa també menys recaptació en impostos, ergo menys serveis socials, ergo, de nou, més pobresa (i més dura). Els polítics, que ho saben, van amb molt de compte amb ficar-se amb els rics, perquè s’hi poden jugar unes xifres d’atur i, amb elles, unes eleccions.

Continue reading “La reforma laboral i l'humor dels rics”

Virtut i llibertat: lliçons romanes per una època de dependència i crisi

Espàrtac (1960), dirigida per Stanley Kubrick i basada en la novel·la homònima de Howard Fest, és probablement un dels films més celebrats del gènere peplum. Si bé l’argument de la pel·lícula gira a l’entorn de l’heroica figura d’Espàrtac, el líder de la revolta d’esclaus que va sacsejar la darrera República Romana, la subtrama més interessant del llargmetratge és, al meu parer, la que enfronta els senadors Grac i Cras.

Continue reading “Virtut i llibertat: lliçons romanes per una època de dependència i crisi”

La consulta sobre la independència: una oportunitat pel país, una oportunitat per ERC

Sense ànim de ser grandiloqüent, crec que d’aquí a no tants anys el 8 de juny de 2010 serà recordat com un dia històric. L’admissió a tràmit, per part de la Mesa del Parlament de Catalunya, de la Iniciativa Popular per convocar un referèndum d’independència, suposa una fita en el combat democràtic que els sectors més avançats de la societat catalana mantenen amb l’Estat espanyol de cara a aconseguir, no ja la independència, sinó simplement el dret de decidir. O dit com sempre s’ha dit: el dret a l’autodeterminació, que no és sinó la democràcia aplicada a les fronteres.

Continue reading “La consulta sobre la independència: una oportunitat pel país, una oportunitat per ERC”

Entre la deliberació i la negociació: dos esquemes per decidir entre tots i totes

A grans trets, podem dir que existeixen dos mètodes per prendre decisions col·lectives. El primer és la negociació; el segon, la deliberació. En una negociació, el que importa a l’hora de prendre decisions no són els arguments a favor o en contra de cada proposta, sinó la força negociadora de cadascuna de les parts que han de concórrer en la presa de decisions, siguin individus, empreses, partits polítics o grups socials de qualsevol tipus. Una força negociadora que depèn dels recursos que cadascuna de les parts té per mirar d’imposar la seva voluntat en cas que la negociació no arribi a bon port; aquesta força pot basar-se en vots, en diners, en poder mediàtic, en representació en un parlament (o una junta o un consell d’administració), o en recursos de qualsevol altra mena, depenent del cas.

En una negociació, les preferències de cada part estan prefixades, i les parts van a la negociació amb ànim d’arribar a un acord del qual n’obtinguin el màxim benefici. Ningú no va a una negociació a revisar si les seves preferències són correctes o no. Quan dues empreses, per exemple, negocien un acord comercial, intenten oferir obtenir alguna cosa de l’altra empresa a canvi d’oferir alguna altra cosa que interessi a l’altra, tot mirant al mateix temps d’incórrer en un cost mínim. No s’arriba a aquesta mena d’acords a base d’argumentar en nom de l’interès general, de la justícia o de qualsevol altra virtut moral.

Continue reading “Entre la deliberació i la negociació: dos esquemes per decidir entre tots i totes”

Els problemes de la democràcia es resolen amb més democràcia

Fa uns dies, parlant amb una companya de partit, vam coincidir en una reflexió: que hi ha una part de la ciutadania que cada cop és més exigent, en el mal sentit del terme. No és que una ciutadania exigent em resulti antipàtica, la veritat: admiro aquells pobles que, com el francès o el nord-americà, tenen una enorme capacitat de resposta quan el govern mira de retallar els seus drets o es fa l’orni en la seva defensa. Però crec que a casa nostra experimentem un tipus d’exigència força diferent; una exigència pròpia de l’adolescent irresponsable més tòpic.

Ens queixem de la inseguretat ciutadana però no volem més policia als carrers, ni una presó al nostre municipi. Volem que els governs lluitin contra el canvi climàtic però ens enfadem si ens pugen els impostos sobre la benzina. Demanem que la sanitat i l’escola pública siguin de qualitat, però si podem fem trampa amb els impostos. Defensem la normalització del català però a la que el taxista o el cambrer tenen la pell una mica fosca i parlen en un accent lleugerament exòtic, ens canviem al castellà en qüestió de segons.

Continue reading “Els problemes de la democràcia es resolen amb més democràcia”

El vot als 16 anys: no taxation without representation

Fa temps que, quan es parla del tema de l’espoli fiscal, m’agrada assenyalar el paral·lelisme (un més) que existeix en aquest punt entre l’independentisme català d’avui dia i l’independentisme nord-americà del segle XVIII, el que va portar a la fundació de la primera democràcia moderna. Talment com en el cas català, l’aposta per la independència era defensada amb diferents arguments pels patriotes nord-americans; però un dels més importants, per la seva facilitat de convèncer fins i tot el ciutadà menys interessat per la cosa pública, era l’argument fiscal: Gran Bretanya, en temps de Jordi III, va fregir a impostos les colònies nord-americanes fins que aquestes van esclatar en rebel·lió. Igual com en el cas català, l’espoli fiscal no va ser “el” motiu de l’auge de l’independentisme nord-americà, però si que en va ser un disparador.

Continue reading “El vot als 16 anys: no taxation without representation”