Al primer article vam veure com Rajoy denegava la petició d’autorització d’una consulta sobre la independència de Catalunya en nom de la sobirania nacional espanyola, tot lligant aquesta al concepte mateix de democràcia. Al segon article, vèiem com aquesta argumentació, a banda de contradictòria, es basava en un exercici de lògica circular que ens deixava a les portes d’una pregunta que no semblava tenir resposta: “qui és, doncs, el poble sobirà?”; la qual, traduïda al cas que ens ocupa, seria “qui és, doncs, el poble sobirà en el cas de Catalunya? El poble espanyol o el català?”. La majoria dels representants del poble espanyol defineixen aquest com el sobirà; la majoria dels representants del poble català, en canvi, reserven aquest lloc al poble català. I Dahl ens recorda, a Democracy and Its Critics, que aquestes controvèrsies rara vegada tenen una solució inequívoca.
Etiqueta: independentisme
El sobiranisme de Rajoy (II): la sobirania circular
A l’anterior article vam veure com Rajoy denegava l’autorització per una consulta sobre la independència de Catalunya apel·lant a la sobirania nacional espanyola i lligant aquesta a l’ideal democràtic: si permetem, vindria a dir Rajoy, que una minoria pugui escapar-se de les decisions que prenem democràticament com a poble sobirà, la democràcia es troba en perill.
La sobirania nacional espanyola seria el que protegiria la llibertat de tots els espanyols i, per tant, també la de tots els catalans. Aquesta argumentació aparenta una gran solidesa lògica, però té dos problemes: (1) és contradictòria, i (2) està basada en un exercici de lògica circular.
El sobiranisme de Rajoy (I): paraules sobre la paraula
El passat dimarts 8 d’abril Jordi Turull per CiU, Marta Rovira per ERC i Joan Herrera per ICV – EUiA van anar al Congrés espanyol a defensar una petició que, com recordava més tard Rosa Díez, hi arribava per enèsima vegada, encara que probablement per última: la petició d’autorització per celebrar una consulta democràtica sobre la independència de Catalunya.
El mecanisme legal invocat en aquest cas era l’article 150.2 de la Constitució, mitjançant el qual es transferiria a la Generalitat la competència per convocar la consulta. L’argumentació central que Mariano Rajoy (i, per extensió, Rubalcaba, així com Díez) va exposar per denegar la petició dels representants catalans es va basar en dues idees relacionades però diferents: 1) que el que es demanava era “inconstitucional”; i 2) que la sobirania, a l’Estat espanyol, rau en el conjunt del poble espanyol. El primer és un argument jurídic; el segon, un de polític. Aquest article té la intenció d’examinar breument aquest segon argument, tot especificant el sentit que Rajoy està donant a la paraula “sobirania”; un segon article anirà dedicat a criticar l’argument, descrivint-lo com a contradictori i, sobretot, basat en un exercici de lògica circular ; i un tercer article mirarà de plantejar vies per resoldre la controvèrsia que aquesta lògica circular, en tant que tal, no pot resoldre.
Cataluña, España y el federalismo: el problema no son (sólo) las instituciones
Roger Senserrich acaba de publicar un buen artículo sobre el problema Cataluña – España. Básicamente, Roger viene a decir que ni PP ni PSOE están haciendo el trabajo que deberían: diseñar un modelo de España federal que sirva no solo para calmar los ánimos independentistas en Cataluña, sino para acabar con las tensiones territoriales que afectan crónicamente al Estado de las Autonomías. Sea como sea, a partir de aquí Roger propone una organización federal para España que no precisaría de una reforma muy profunda de la Constitución española, y que se resumiría en los siguientes 6 puntos: (1) modelo de financiación (las autonomías y el gobierno central cobran impuestos de manera independiente y se lo gastan en sus competencias como crean); (2) control del gasto (normas estrictas de disciplina fiscal para las autonomías, sin las cuales no hay rescate del gobierno central en caso de bancarrota); (3) derechos sociales mínimos a nivel federal, con independencia de que luego las autonomías puedan ir más allá; (4) nueva distribución competencial (competencias exclusivas para el gobierno central, cláusula residual que dejase el resto de competencias en manos de las autonomías, siguiendo el modelo de los EUA); (5) blindaje identitario (protección constitucional de las minorías nacionales y prohibición de que el gobierno federal legisle sobre materias culturales que les afecten); y (6) participación de las autonomías en las decisiones comunes (por ejemplo, mediante la transformación del Senado en una cámara de representación de las comunidades autónomas, con poderes reales).
Continue reading “Cataluña, España y el federalismo: el problema no son (sólo) las instituciones”
Breu història il·lustrada de la pregunta sobre la independència
Habemus data i pregunta. Una pregunta, sens dubte, peculiar. Com és normal, al darrere hi ha una història. I com que diuen que una imatge val més que mil paraules, miraré de descriure aquesta història amb unes quantes imatges.
Comencem:
ERC i la CUP volíem aconseguir una pregunta que deixés la majoria de la societat catalana, que ja és independentista, amb aquesta cara.
Continue reading “Breu història il·lustrada de la pregunta sobre la independència”
Russell, “espirals de silenci” i mania persecutòria
Darrerament, abunden, tant a la xarxa com a la premsa, anàlisis que apunten a un suposat “silenciament” a Catalunya de les veus que discrepen de la independència. Ja sabeu, les “espirals de silenci”, les “majories silencioses” i altres artefactes per l’estil. Anàlisis que no solen caracteritzar-se ni pel seu amor a la precisió conceptual, ni per la seva atenció a l’evidència empírica (com no sigui per torturar-la selectivament). Anàlisis que no resisteixen a un visionat d’una tertúlia dels “Matins”, i que per descomptat palesen oblits tan importants com que TV3 és només una de les televisions que es veuen a Catalunya, al costat de la qual hi ha conegudes portaveus de l’independentisme català com TVE, Telecinco, Antena 3 o 13TV. Fa pocs anys, quan al meu partit li anaven malament les coses, i quan més d’un company de militància feia aquesta mena d’anàlisis per justificar les continuades derrotes electorals, jo ja opinava que això són anàlisis de mal perdre, auto-enganys que per descomptat només empitjoren les coses, per gran que sigui la bona fe amb la que es facin.
Continue reading “Russell, “espirals de silenci” i mania persecutòria”
Un referèndum al meu garatge
“Hem convocat un referèndum al meu garatge.“
Suposem (em baso en un famós relat de Carl Sagan, basat al seu torn en el mètode de teràpia de grup del psicòleg Richard Franklin) que jo li faig a vostè una asseveració com aquesta. Potser li agradaria comprovar-lo, veure’l vostè mateix. Al llarg dels darrers anys hi ha hagut incomptables demandes d’una major participació ciutadana a la presa de decisions. Quina oportunitat!
– Ensenyi’m-ho – diu vostè.
Jo el porto al meu garatge. Vostè mira i veu una escala, llaunes de pintura buides i un tricicle vell, però no veu ni urnes, ni paperetes, ni cabines enlloc.
Sapere aude, o la maduresa de la claredat
S’ha escrit molt, darrerament, sobre per què la pregunta de la consulta sobre el futur polític de Catalunya ha de ser, amb total claredat, una pregunta sobre la independència. Les raons donades són de sentit comú: des de la necessitat d’evitar que a l’endemà de la votació ens estiguem discutint sobre el que hem votat, fins la legitimitat que dóna a ulls del món el fet que quedi clar que la gent sap perfectament el que ha anat a votar. N’ha escrit a bastament gent força més llesta que jo com l’amiga Elisenda Paluzie, l’amic Pau Bossacoma, els membres del Consell Assessor per la Transició Nacional, o per descomptat, l’Oriol Junqueras. Per tant, no vull defensar la claredat més del que ja se l’ha defensada, sinó examinar els que, al meu entendre, són els dos principals arguments que el PSC, ICV i UDC (més opinadors afins) plantegen en contra:
Continue reading “Sapere aude, o la maduresa de la claredat”
Secessions, causes justes i immobilisme
Des dels anys 80, existeix a l’acadèmia un ric debat sobre el dret a la secessió unilateral. Els criteris que una teoria sobre aquest dret hauria de complir per ser acceptada varien d’autor a autor, però si volguéssim anar de cara a barraca podríem dir que una bona teoria hauria d’autoritzar aquelles secessions històriques que, en general un demòcrata dels nostres dies acceptarà intuïtivament com a legítimes, i alhora desautoritzar aquelles que en general un aquest mateix demòcrata rebutjarà. Per exemple: una bona teoria del dret de secessió hauria d’autoritzar la secessió de les Tretze Colònies de 1776 i desautoritzar la dels Estats Confederats d’Amèrica de 1861. Hauria de donar la raó, alhora, a l’independentista Jefferson i a l’unionista Lincoln, ambdues figures reverenciades a la tradició democràtica moderna. No per casualitat, un tema relativament recorrent d’un llibre seminal en el modern debat acadèmic sobre el dret de secessió, Secession, d’Allen Buchanan, és el de presentar la secessió de les Tretze Colònies com a legítima i la dels ECA com a il·legítima. Podem anomenar aquest criteri com “el test americà”.
Una docena de razones por las que Cataluña tiene que independizarse
(Escrito conjuntamente con José Rodríguez)
De un tiempo a esta parte, no pasa un día sin que los medios catalanes y españoles alberguen noticias, debates u opiniones sobre el auge del independentismo catalán. Lo que no es seguro es si siempre lo hacen con toda la puntería deseable. En particular, parte de la prensa repite a diario lo que a nuestro entender es un topicazo: el de una Cataluña presentada como una especie dictadura étnica donde el independentismo vendría a ser el golpe de gracia contra unos sufridos y silenciosos castellanohablantes. En realidad, el independentismo catalán está cimentado en un patriotismo cívico donde lo habitual es encontrarte Garcías, Pérezs, Nadals, Piqués y, cada vez más, Mohameds y Zhangs. Todos “arrejuntaos” y, frecuentemente, con un apellido de más aquí y otro de un poco más allá. No podría ser de otra manera: en un país donde el 55% de los ciudadanos tiene el castellano como lengua materna, difícilmente un movimiento político puede ir a ningún lado sin una buena tropa de castellanohablantes. Estas líneas las escribimos dos de esos castellanohablantes independentistas, invisibles para la prensa madrileña: un Rodríguez socialista y un Pérez republicano. Con nuestra identidad plural a cuestas, apostamos sin aspavientos, pero con convencimiento, por una República Catalana independiente. Aquí, una docena de nuestras razones. Las principales, que no las únicas.