Sense els homes i dones de totes les edats que es deixen les hores, poques o moltes, en lluitar per difondre l’ideal independentista arreu del país, avui dia no tindríem el país que tenim. Un país que, amb totes les seves grandeses i misèries, comença a variar el rumb cap a un horitzó independent, després de segles de confiar que, al final, Espanya resultaria ser un Estat reformable on el poble català s’hi pogués sentir còmode.
Com s’ha vist en els dos articles anteriors a aquest, tinc una desconfiança instintiva cap aquells i aquelles que jutgen sense actuar; també en el cas dels i les que jutgen moralment la militància i els quadres dirigents de l’independentisme sense la més mínima voluntat de posar-se a la feina. Naturalment, cada situació personal és particular, i no tothom té la possibilitat de dedicar part de les seves hores a l’independentisme. Però no hi ha dubte que la xarxa i les tribunes mediàtiques i acadèmiques van plenes de gent que, podent contribuir a la praxi independentista, ni que sigui de tant en tant, prefereixen refugiar-se en una torre de marfil i pontificar des d’ella.
Però en el cantó de la praxi també es cometen excessos. D’entre els milers d’activistes que destinen hores i hores a lluitar per la causa, n’hi ha una part, petita però molesta i insistent, que sembla creure que només existeix la praxi. Que amb gust encartellen, fan murals i organitzen campanyes, però que davant el debat i la mà alçada per preguntar, reaccionen amb nerviosisme, com si la reflexió sobre el que s’està fent i dient fos un perill.
Continue reading “FID (Fauna Independentista Distorsionadora): activistoides. No pensis, actua (però sobretot no pensis)” →
Corria l’any 2007. Les eleccions municipals havien anat prou bé a la meva ciutat, el Prat, on per primera vegada des dels temps de la República, Esquerra obtenia representació a l’Ajuntament. Però a la resta del país, en conjunt, les coses no havien anat precisament bé: s’havia baixat en termes de vot relatiu global, s’havia perdut representació a municipis on Esquerra feia temps que hi era, en alguns casos es va desaparèixer del consistori, i a l’àrea metropolitana (que era on l’aposta del Govern d’Entesa havia d’aportar-nos més rèdits) es patia un dels descensos més acusats de tot el país.
