No hi ha dubte que el resultat de les eleccions del 28 de novembre representa una duríssima derrota per Esquerra Republicana de Catalunya i pel seu candidat, Joan Puigcercós. Ho representa, especialment, perquè arriba en un moment en que els fets estan donant la raó punt per punt al discurs de l’esquerra independentista, que té en Esquerra la seva traducció parlamentària. Just quan la indignació ciutadana amb la corrupció està en boca de tothom, quan l’autonomisme i el federalisme esdevenen cada cop més clarament vies mortes, quan el model econòmic neoliberal està en crisi, just aleshores el partit anti-corrupció, independentista i d’esquerres treu els pitjors resultats de la seva història recent.
Categoria: Política catalana
Contra la crisi, per l'esperança: el 28N, votem Esquerra
Diumenge, al debat electoral de TV3, Joan Puigcercós llençava una proposta a Artur Mas: “anem junts a defensar a Madrid el concert econòmic per Catalunya, i si ens diuen que ‘no’, convoquem un referèndum sobre la independència”. Clar i català. Artur Mas, en la seva línia, va eludir respondre “sí” o “no”. Puigcercós va avisar, amb raó, que tanta ambigüitat indicava que CiU no vol tancar-se la porta a un pacte amb el Partit Popular per després de les eleccions d’aquest 28 de novembre.
Continue reading “Contra la crisi, per l'esperança: el 28N, votem Esquerra”
Benvinguda als anys 90, Convergència i Unió
Després de set anys a la oposició, i de passar-se els tres últims apujant els decibels del seu discurs nacionalista, va arribant l’hora de la veritat per CiU. Conscients que la seva propera entrada al govern de Catalunya disminueix el seu marge per jugar al seu joc favorit, el de l’ambigüitat (el “tot i què”, que diria l’Artur Mas del Polònia), els dirigents convergents es veuen obligats a anar concretant en què consisteix el nou horitzó nacional que, segons ells, necessita la Catalunya post-sentència del TC.
Continue reading “Benvinguda als anys 90, Convergència i Unió”
Seguir avançant o tornar a l'oasi de fang
(Publicat al diari Crònica.cat)
Tot partit polític aspira, en temps d’eleccions, a oferir un relat propi sobre el que representen els comicis. Aquestes eleccions catalanes no són una excepció. CiU insisteix en la idea que el proper 28N es tria o tripartit o Artur Mas, en la seva tradicional línia de “o nosaltres o el caos”. El PSC, però sobretot ICV, fan la mateixa lectura però a la inversa: després del 28N, o governen les esquerres o tornaran les dretes. I els nous partits independentistes, RCat i SCI, oscil·len entre insinuar una impossible majoria absoluta independentista o admetre que, simplement, aspiren a que un nou tipus d’independentisme, ideològicament transversal i menys moderat que el d’ERC, entri al Parlament.
Continue reading “Seguir avançant o tornar a l'oasi de fang”
Que no falti mai el PSOE a La Moncloa
(Publicat al diari Crònica.cat)
S’atribueix a Lenin, no sé si correctament, haver sigut el primer en dir allò de “quant pitjor, millor”. Una idea que sovinteja els moviments que, a dreta o a esquerra de l’espectre polític, busquen provocar canvis profunds a l’status quo. S’assumeix que les revolucions (o les reaccions) es produeixen quan la gent que té alguna cosa a guanyar amb elles està tan fotuda com sigui possible. D’aquí el desig, sovint inconfessat, que mentre la revolució no triomfi, governi el més antipàtic, tirànic i impopular dels opressors. Així les coses aniran més ràpid.
Llum, foc, destrucció (i de pas demagògia)
No seré jo qui negui que el món va ple de brètols. Però ple ple. És difícil fer una gran manifestació en aquest país, en especial si és una manifestació de contingut social, sense que aparegui algun grupet d'”herois” disposats a lluitar contra els grans enemics de la classe obrera, com son les papereres i els contenidors. I si a això li sumem la tradició del “primer carrega i desprès pregunta” que els cossos de seguretat tenen en aquest país, la recepta per a que tot plegat acabi com el rosari de l’aurora està servida.
Continue reading “Llum, foc, destrucció (i de pas demagògia)”
La reforma laboral i l'humor dels rics
David Schweickart, matemàtic i filòsof nord-americà, diu a un interessant assaig (1) que a una economia capitalista està en l’interès racional-egoista de tothom el mantenir contents els capitalistes (pp. 141 i 142). Això és així degut a la pròpia naturalesa de l’economia capitalista: per a que aquesta estigui sanejada i funcioni, cal que la inversió no es deturi.
La resta és història: tenint en compte que els principals inversors són els individus amb les rendes més altes, en cas que aquests deixin d’invertir hi haurà una caiguda en picat de l’economia que acabarà per afectar amb més duresa els individus més pobres de la societat: menys inversió significa menys creixement econòmic, ergo menys feina, ergo més atur, ergo més pobresa. Significa també menys recaptació en impostos, ergo menys serveis socials, ergo, de nou, més pobresa (i més dura). Els polítics, que ho saben, van amb molt de compte amb ficar-se amb els rics, perquè s’hi poden jugar unes xifres d’atur i, amb elles, unes eleccions.
Decàleg de bones pràctiques per debilitar l'independentisme des de dins
El següent decàleg té per objectiu recopilar un seguit de pràctiques que, aplicades a amb diligència i imaginació, ens permetran crear aquelles típiques i inoblidables situacions de conflicte que aconsegueixen fer de l’independentisme un moviment més conegut per les seves divisions i enfrontaments que pel seus acords i debats constructius.
Continue reading “Decàleg de bones pràctiques per debilitar l'independentisme des de dins”
Carta oberta a la militància d'ERC adherida a EI
Avui, els gruix dels consellers nacionals d’ERC adherits i adherides a Esquerra Independentista, així com un seguit de càrrecs i referents territorials, hem enviat aquesta carta oberta a la militància d’EI. El missatge és clar: la marca EI ha sigut desactivada de facto per decisions alienes a la nostra voluntat, però el projecte, les persones i la lluita pel canvi a ERC continuen. Malgrat que el comunicat no admet, en principi, noves signatures, si que serà d’agrair que se li doni la màxima difusió possible.
Continue reading “Carta oberta a la militància d'ERC adherida a EI”
El semàfor de la independència i el compromís militant
Si hagués de classificar els i les independentistes segons el seu grau de compromís militant amb la causa, crec que els (ens) dividiria en tres grups. Per un cantó, trobem el que podríem anomenar “l’independentisme de trinxera”; el formen els i les que militen a l’independentisme en les victòries i en les derrotes, conscients que la construcció d’un Estat propi és una tasca complicada que requereix no només de moltes mans, sinó de molta paciència. No dic que en aquest grup no faltin vicis; sovint, per exemple, s’hi pot observar una certa despreocupació sobre quin full de ruta s’ha de seguir per arribar a la independència, i per tant una certa tendència a fer les coses “com sempre”, per pura inèrcia. Però crec que és evident que, sense persones així, l’independentisme ni hauria nascut ni perduraria.
Continue reading “El semàfor de la independència i el compromís militant”