El següent decàleg té per objectiu recopilar un seguit de pràctiques que, aplicades a amb diligència i imaginació, ens permetran crear aquelles típiques i inoblidables situacions de conflicte que aconsegueixen fer de l’independentisme un moviment més conegut per les seves divisions i enfrontaments que pel seus acords i debats constructius.
Continue reading “Decàleg de bones pràctiques per debilitar l'independentisme des de dins”
Avui, els gruix dels consellers nacionals d’ERC adherits i adherides a Esquerra Independentista, així com un seguit de càrrecs i referents territorials, hem enviat aquesta carta oberta a la militància d’EI. El missatge és clar: la marca EI ha sigut desactivada de facto per decisions alienes a la nostra voluntat, però el projecte, les persones i la lluita pel canvi a ERC continuen. Malgrat que el comunicat no admet, en principi, noves signatures, si que serà d’agrair que se li doni la màxima difusió possible.
Continue reading “Carta oberta a la militància d'ERC adherida a EI”
Si hagués de classificar els i les independentistes segons el seu grau de compromís militant amb la causa, crec que els (ens) dividiria en tres grups. Per un cantó, trobem el que podríem anomenar “l’independentisme de trinxera”; el formen els i les que militen a l’independentisme en les victòries i en les derrotes, conscients que la construcció d’un Estat propi és una tasca complicada que requereix no només de moltes mans, sinó de molta paciència. No dic que en aquest grup no faltin vicis; sovint, per exemple, s’hi pot observar una certa despreocupació sobre quin full de ruta s’ha de seguir per arribar a la independència, i per tant una certa tendència a fer les coses “com sempre”, per pura inèrcia. Però crec que és evident que, sense persones així, l’independentisme ni hauria nascut ni perduraria.
Continue reading “El semàfor de la independència i el compromís militant”
Espàrtac (1960), dirigida per Stanley Kubrick i basada en la novel·la homònima de Howard Fest, és probablement un dels films més celebrats del gènere peplum. Si bé l’argument de la pel·lícula gira a l’entorn de l’heroica figura d’Espàrtac, el líder de la revolta d’esclaus que va sacsejar la darrera República Romana, la subtrama més interessant del llargmetratge és, al meu parer, la que enfronta els senadors Grac i Cras.
Continue reading “Virtut i llibertat: lliçons romanes per una època de dependència i crisi”
Corria l’any 2007. Les eleccions municipals havien anat prou bé a la meva ciutat, el Prat, on per primera vegada des dels temps de la República, Esquerra obtenia representació a l’Ajuntament. Però a la resta del país, en conjunt, les coses no havien anat precisament bé: s’havia baixat en termes de vot relatiu global, s’havia perdut representació a municipis on Esquerra feia temps que hi era, en alguns casos es va desaparèixer del consistori, i a l’àrea metropolitana (que era on l’aposta del Govern d’Entesa havia d’aportar-nos més rèdits) es patia un dels descensos més acusats de tot el país.
Continue reading “Esquerra Independentista: final de trajecte”
Una encantadora cançó de Gerswhin diu, referint-se a l’amor, allò de “nice work if you can get it / and you can get it if you try“. Vaja, que estimar-se és cosa de dos i que al final, d’una manera o d’una altra, no hi ha altra manera d’aconseguir endur-se el gat a l’aigua si no és intentant-ho. Tot i que, al final, no hi ha seguretat en res. Intentant-ho, pots aconseguir-ho. Però només “pots”. Bona feina si ho aconsegueixes, i pots aconseguir-ho si ho intentes.
Continue reading “Solidaritat Catalana: nice work if you can get it”
Abans de res, començaré per no fer de la necessitat virtut: a mi, com a la majoria dels i les militants independentistes, no m’entusiasma la idea que Espanya guanyi el Mundial 2010. I no pel fet en si de que guanyin o deixin de guanyar. La selecció espanyola m’importa tant com la brasilera o l’argentina: ni hi estic a favor ni hi estic en contra, perquè simplement no m’hi veig representat. I si he de ser honest, i sense ser un expert en futbol, trobo que si la selecció espanyola guanya aquest Mundial s’ho haurà merescut, perquè estan jugant extraordinàriament bé.
Continue reading “Per què m'importa relativament poc si Espanya guanya o perd el Mundial 2010”
Sense ànim de ser grandiloqüent, crec que d’aquí a no tants anys el 8 de juny de 2010 serà recordat com un dia històric. L’admissió a tràmit, per part de la Mesa del Parlament de Catalunya, de la Iniciativa Popular per convocar un referèndum d’independència, suposa una fita en el combat democràtic que els sectors més avançats de la societat catalana mantenen amb l’Estat espanyol de cara a aconseguir, no ja la independència, sinó simplement el dret de decidir. O dit com sempre s’ha dit: el dret a l’autodeterminació, que no és sinó la democràcia aplicada a les fronteres.
A grans trets, podem dir que existeixen dos mètodes per prendre decisions col·lectives. El primer és la negociació; el segon, la deliberació. En una negociació, el que importa a l’hora de prendre decisions no són els arguments a favor o en contra de cada proposta, sinó la força negociadora de cadascuna de les parts que han de concórrer en la presa de decisions, siguin individus, empreses, partits polítics o grups socials de qualsevol tipus. Una força negociadora que depèn dels recursos que cadascuna de les parts té per mirar d’imposar la seva voluntat en cas que la negociació no arribi a bon port; aquesta força pot basar-se en vots, en diners, en poder mediàtic, en representació en un parlament (o una junta o un consell d’administració), o en recursos de qualsevol altra mena, depenent del cas.
En una negociació, les preferències de cada part estan prefixades, i les parts van a la negociació amb ànim d’arribar a un acord del qual n’obtinguin el màxim benefici. Ningú no va a una negociació a revisar si les seves preferències són correctes o no. Quan dues empreses, per exemple, negocien un acord comercial, intenten oferir obtenir alguna cosa de l’altra empresa a canvi d’oferir alguna altra cosa que interessi a l’altra, tot mirant al mateix temps d’incórrer en un cost mínim. No s’arriba a aquesta mena d’acords a base d’argumentar en nom de l’interès general, de la justícia o de qualsevol altra virtut moral.
Continue reading “Entre la deliberació i la negociació: dos esquemes per decidir entre tots i totes”
A començament del segle XX, el laissez-faire, més que un punt de consens entre els governs nord-americans, era un autèntic dogma. Vist des del món d’avui dia, pot semblar com si l’ascens de l’Estat del Benestar i de l’ideal de l’economia mixta fos conseqüència del crack del 29 i de la Gran Depressió; com si aquella terrible crisi hagués acabat amb el dogma del laissez-faire pel propi pes de l’evidència que hi aportava en contra. La veritat, però, és que els fets per si mateixos no forcen els grans canvis socials: també calen les voluntats. Les voluntats polítiques, especialment.