Sobre Arabia Saudí, Podemos y la True Left que no superó la Guerra Fría

La lucha contra el yihadismo, y en general contra la intolerancia religiosa, es una de las luchas fundamentales para los demócratas de nuestro tiempo. En esa lucha, es fundamental que las democracias aprieten a cualquiera que ampare, de una forma u otra, a los que promueven el terrorismo religioso. Incluyendo, en un lugar muy especial, a gobiernos como el de Arabia Saudí. No obstante, me llama la atención el reciente (y creciente) entusiasmo anti-saudí de Podemos, y de la True Left en general. Sospecho que la causa es que la True Left se toma esto como una puerta trasera para insistir en su esquema clásico de explicación de casi cualquier problema: la culpa del Mal es de Occidente.

La puerta trasera es que, dado que Arabia Saudí es aliada de EEUU, Occidente estaría detrás del yihadismo. De este modo, gente percibida por la True Left como “no-occidental” (los yihadistas) sería medio-exculpada por sus crímenes; su Mal no sería propio, sino una derivación de la Gran Fuente del Mal, que en el relato maniqueo de la True Left, heredado de la Guerra Fría, siempre ha de ser Occidente. Parecería que la furgoneta del 17A la conducía Hillary Clinton. Un poco como cuando los independentistas más maniqueos presentan la corrupción en Cataluña como una “contaminación española”. Pero antes de que la True Left se entusiasme demasiado con esa puerta trasera, debería considerar algunas cosas.

Continue reading “Sobre Arabia Saudí, Podemos y la True Left que no superó la Guerra Fría”

Jihadisme, tòpics de l’esquerra i llibertat de consciència

L’horror del que va passar a Barcelona el 17A és tan obvi, tan cruent, tan evident, tan injustificable, que no veig necessitat d’afegir ni comentar res a les moltes condemnes que ja s’han expressat aquests dies. Entre elles, cal no oblidar-ho, la del gruix de la comunitat musulmana.

Sí que voldria parlar, en canvi, d’una cosa que ja m’ha cridat l’atenció en altres ocasions. I és que sempre que hi ha un atemptat jihadista tinc la mateixa impressió: una part de les esquerres se sent profundament incòmoda condemnant el jihadisme. No és que no ho faci, o que ho faci de forma insincera, sinó que sembla que ho trobi un tema molest, del que prefereix parlar el mínim i canviar de tema. Ho detecto en el fet que, juntament amb la condemna al jihadisme, i la raonable prevenció de no caure en la islamofòbia per combatre aquell, en el discurs d’una part de la militància d’esquerres abunden dos tòpics que, al meu entendre, desdibuixen el que hauria de ser una condemna rotunda, no ja del terrorisme, sinó a més d’una ideologia reaccionària, el fonamentalisme islàmic, que nega de dalt a baix tot allò que les esquerres se suposa que defensen. Els tòpics són els següents. M’entretindré una mica en discutir-los, sobretot el segon:

Continue reading “Jihadisme, tòpics de l’esquerra i llibertat de consciència”

El sonido de la libertad: el jazz frente al nazismo

En la imaginación de las fuerzas reaccionarias de la Europa y la América de los años 20, 30 y 40, el jazz ocupó el lugar que en los años 50, 60 y 70 ocuparía el rock’n’roll. Estos dos descendientes del blues han encarnado, en el plano musical, la decadencia moral y cultural de Occidente a ojos de los cenizos que vienen pronosticando el final de la civilización desde la era de las revoluciones ilustradas. Un movimiento reaccionario, en particular, destacó por el intenso odio que manifestó hacia el jazz: el nacionalsocialismo. Los nazis despreciaron al jazz, persiguieron a sus músicos y aficionados, y dedicaron una fuerte actividad propagandística a prevenir a los “buenos alemanes” de la amenaza que suponía la propagación de un sonido al que calificaban de entartete musik (“música degenerada”). Calificativo que el jazz, por cierto, tuvo el honor de compartir con gigantes como el judeo-alemán Felix Mendelssohn.

Seguir leyendo en Beerderberg

Gabriel Rufián i la decepció amb el PSOE

rufEl que havia de ser el cap de setmana de Podemos ha acabat sent protagonitzat per un duríssim discurs contra el PSOE per part del portaveu adjunt d’ERC al Congrés dels Diputats. Gabriel Rufián va eclipsar Podemos com a veu de la indignació contra el suport tàcit dels socialistes a Rajoy, i va situar-se com a líder indiscutible del front sobiranista a Madrid (malgrat els curiosos intents d’alguns mitjans catalans per col·locar en aquesta posició un diputat del grup mixt).

Tant és així, que s’ha format una estranya coalició anti-Rufián, inicialment conformada per PP, PSOE i C’s, però a la que s’hi han sumat convergents de tot pelatge i, també, rostres destacats de l’espai d’Unidos Podemos. Entre ells ahir, Alberto Garzón, coordinador general d’Izquierda Unida, qualificava Rufián de «provocador i hipòcrita» pel fet de criticar el PSOE per facilitar la investidura de Rajoy i, alhora, donar suport al govern conjunt d’ERC i «la dreta», en referència a CDC.

Continue reading “Gabriel Rufián i la decepció amb el PSOE”

ERC, Els Comuns i el nou mapa de les esquerres

domenech-rufianEl proper 26 de juny es repetiran eleccions generals a l’Estat espanyol i, pel que fa a Catalunya, tot apunta a que el primer lloc se’l disputaran dues forces d’esquerres: En Comú Podem i Esquerra Republicana de Catalunya. Bones notícies, doncs, pel gruix de la societat catalana, que es declara de centre-esquerra i sobiranista: les dues primeres forces del 26J, a Catalunya, seran forces d’esquerres i partidàries del dret a decidir. Una d’elles, a més, independentista; l’única força independentista, d’altra banda, capaç de guanyar a Catalunya el 26J, cosa que ja dona pistes sobre fins quin punt l’independentisme ha virat a l’esquerra, per molt que CDC s’hagi esforçat per tapar-ho via llista única.

Seguir llegint a ElCrític.cat

Reflexió al vol sobre valors, individualisme, comunitat i diàleg moral

tianCerta dreta, i certa esquerra, critiquen sovint “l’individualisme moral” com un camí cap a la disgregació social. Quan els individus són el centre de la societat, es perd la possibilitat de tenir valors comuns, i sense ells no hi ha societat possible. Crec que aquestes crítiques fallen el tret. La qüestió no és si cal tenir valors comuns. Tota societat els necessita i els té. La qüestió és qui ha de decidir quins són aquests valors: si una elit (religiosa, acadèmica, política…), o el conjunt dels individus dialogant en peu d’igualtat.

Sens dubte, aquesta última posició requereix d’un concepte exigent de ciutadania: individus capacitats per, i disposats a, donar-se mútuament raons, a arribar a consensos i, alhora, a acceptar la discrepància. Algú dirà que això és una utopia. Però no cal anar molt enrere per veure com les “elits bondadoses” que miren de “tutelar” les societats acaben actuant pro domo sua quan es condemna la possibilitat de que l’individu discrepi, plantegi preguntes i prengui decisions per ell mateix.

Continue reading “Reflexió al vol sobre valors, individualisme, comunitat i diàleg moral”

Sense ERC no hi ha independència. Sense ERC no podem

rufian_tardaA qualsevol militant d’ERC li passa regularment el següent: una tarda-vespre d’un dia entre setmana qualsevol, assisteix a algun acte diguem-ne “d’esquerres”. Una concentració contra el tancament d’un CAP, un acte feminista, una xerrada sobre la corrupció. Allà, entre companys i companyes d’arreu de l’espectre progressista, i de forma més o menys amistosa, s’enfronta al retret de sempre: “Li esteu fent el joc als convergents”. La tarda-vespre del dia següent, i encara amb el malestar de la conversa al cos, assisteix a la reunió de l’ANC del seu municipi. Allà, entre companys i companyes d’arreu de l’espectre sobiranista, i de forma més o menys amistosa, s’enfronta al retret de sempre: “us pesa més la E que la C, i el partit que el país”. Quan arriba el cap de setmana, té un embolic considerable al cap: ja no té clar exactament a qui està traint.

Des dels anys 90 ERC persegueix, simultàniament, dos objectius estratègics tan ambiciosos com difícils: (1) estirar el catalanisme cap a l’independentisme; i (2) trencar amb la falsa dicotomia, creada per CiU i el PSC durant els anys 80, entre el “bloc catalanista” i el “bloc d’esquerres”. Dos objectius que, en un país majoritàriament catalanista i de centre-esquerra, són interdependents. Avui, amb el primer objectiu en bona mesura (que no completament) assolit, ens trobem davant la possibilitat real que ERC assoleixi també el segon objectiu, per la via de convertir-se alhora en el primer partit de l’independentisme i en la primera força d’esquerres del país, de forma paral·lela a l’auge de la CUP al món de l’esquerra anticapitalista.

Seguir llegint al Crític

Per què votaré Junts pel Sí?

esteladaAquest 27S jo, que confio més aviat poc en el president Mas i discrepo profundament del seu model de país, votaré Junts pel Sí. En aquest article miraré d’explicar el per què.

No m’agrada dir coses que no penso ni fer de la necessitat virtut: no em va agradar gens el camí que va portar a la formació de Junts pel Sí. Va ser un camí delineat per una campanya mediàtica de bullying, per part del tertulianat pro-convergent, al partit que ha defensat la independència al Parlament durant dècades, fins fa ben poquet en solitari: ERC. Un camí en el qual aquest mateix tertulianat i una part dels quadres (que no de les bases) de la societat civil han ajudat conscientment el president Mas a incomplir de forma flagrant un pacte, el del 14 de gener, en que es comprometia a convocar les eleccions del 27S sense exigir una llista conjunta entre Convergència i ERC. Un camí en el que hi ha hagut massa mentides, massa silencis, massa arrogància, massa classisme mal dissimulat, i massa acords incomplerts. Continue reading “Per què votaré Junts pel Sí?”

Republicanisme i vacunació obligatòria

Vacunacio-dun-nen-THINKSTOCK_ARAIMA20150603_0147_1Fa uns dies, llegia en aquest mateix blog una breu exploració del debat sobre la vacunació obligatòria d’infants. L’article es fonamentava, al meu parer, en una versió del liberalisme que entén la llibertat com a no-interferència de l’Estat en les decisions individuals. Des d’aquest punt de vista, la vacunació obligatòria seria un exercici de paternalisme estatal que constituiria una intromissió a la llibertat individual dels pares; intromissió que pot estar justificada, però que cal justificar. En aquest article vull enfocar el debat, en canvi, des del punt de vista republicà sobre la llibertat. La tesi central que vull defensar és que, des d’una perspectiva republicana, la vacunació obligatòria d’infants no viola la llibertat ni d’infants, ni de pares.

Seguir llegint al Pati Descobert

Pressupostos participatius: de Porto Alegre al Prat de Llobregat

opUn dels temes habituals en el debat públic d’avui dia és el de la qualitat de les nostres democràcies. N’hi ha prou, en democràcia, amb que la ciutadania esculli els seus líders cada quatre anys? Com pot la ciutadania reforçar el seu control sobre les institucions per tal de posar-les al seu servei, i d’evitar xacres com la de la corrupció? Aquestes són, en bona mesura, les preguntes a les que el programa electoral d’ERC – El Prat mira de donar resposta en un àmbit tan modest, i alhora tan important, com és el de la política municipal. D’entre les propostes de regeneració democràtica plantejades per la candidatura que encapçala Jordi Ibern, una que ocupa un lloc destacat és la d’implantar al Prat, gradualment, una eina innovadora per tal de reforçar el control de la ciutadania sobre la política econòmica i social de l’Ajuntament: els pressupostos participatius.

Continue reading “Pressupostos participatius: de Porto Alegre al Prat de Llobregat”